Els articles més estranys La circumcisió de Daniel Serrallonga

   La bogeria em sembla, de lluny, la millor obra de Narcís Oller. L’aproximació indirecta i intermitent a Daniel Serrallonga, el retrat de l’alienista arrogant, la utilització còmica dels diàlegs, i en particular l’aprofitament dels col·loquialismes, dialectalismes i barbarismes, resulta molt més pròxima a la sensibilitat contemporània que les seves novel·les més llargues i pretensioses. Algunes frases de La bogeria són antològiques, com ara l’eufemisme d’Armengol en referència a les expansions eròtiques d’un personatge femení: “També li agrada el tabaco?”.

   En el tercer capítol, el narrador i un seu cosí, que estan caçant a prop de Vilaniu, decideixen visitar el seu amic Daniel Serrallonga. No saben que és diputat a Madrid. Després de resoldre el malentès, els trobem asseguts al sofà, bruts i espellifats, l’escopeta entre les cames, tot platicant amb Adela Serrallonga, la germana del seu amic, una soltera coqueta i “llunyera”, és a dir, que fa més goig de lluny que de prop.

    Les intervencions d’Adela Serrallonga són el millor del capítol, i no desdiurien en un guió de Billy Wilder. “Quina llàstima que siguem germans”, exclama incestuosament quan repassa les qualitats de Daniel. A un altre personatge li atribueix “el mal de Sant Pau”, és a dir, una certa propensió a patir accidents. Però la paraula que defineix Adela és “circumcisió”, que usa erròniament per referir-se a la circumscripció electoral per on ha sortit elegit el seu germà. En aquesta escena, el narrador i el seu cosí fan tot el possible perquè Adela repeteixi aquesta paraula, que els ocasiona uns atacs de riure malèvols i considerables.

    Vaig topar per primera vegada amb La bogeria com a lectura obligatòria d’un BUP llunyà. El professor insistia que el més rellevant del llibre era el determinisme de la malaltia, la subjecció a la doctrina naturalista i les relacions entre Narcís Oller i Émile Zola. En canvi el que recordo més vivament és la “circumcisió” que esmenta Adela, sobretot cada vegada que s’acosten eleccions, cada vegada que algun partit polític reivindica la circumscripció única, i també cada vegada que en alguna banda llegeixo aquell eufemisme tan nostrat, el de “les comarques de la circumscripció de Girona”.