Els articles més estranys L’enamorat que odiava Salinger

   Quan Hans Christian Andersen va escriure El vestit de l’emperadorem>, a la primera meitat del segle XIX, ignorava que la visió de la nena protagonista seria molt útil per descriure les reaccions que desperta l’art contemporani que vindria després i que avui s’ha convertit en una nova ortodòxia. Gran part dels espectadors de les obres d’avantguarda s’han acostumat, perquè volen passar per cultes o sensibles, a considerar com a art peces que ni comprenen ni els commouen. Fins que, de tant en tant, un ésser innocent –representat per la nena del conte d’Andersen- diu en veu alta el que pensa la majoria: que l’emperador va despullat.

   Una escena semblant té lloc a la pel·lícula El col·leccionista (William Wilder, 1965). El protagonista s’enamora bojament d’una estudiant d’art, la segresta i la tanca en un soterrani amb l’esperança que, una vegada es coneguin bé, ella correspondrà als seus sentiments. Per acostar-s’hi, ell fa l’esforç de llegir un dels llibres preferits d’ella: El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger.

    Una vegada llegit, exposa a la noia la seva crítica, no contaminada per cap prejudici. “No és pas un gran llibre”, comença. El segrestador ni entén el protagonista, Holden Caufield, ni se’l creu, ni li agrada que sempre s’expressi amb ironia. La noia, al seu torn, li respon amb un reguitzell de tòpics i li assegura que el que li agrada és “l’odi que sent el protagonista cap a tot el que és fals”. Resulta curiós que ho digui a una persona molt menys convencional que Holden Caufield, a una persona capaç de segrestar-la per amor, a una persona que es pren la vida tan seriosament que menysprea la ironia.

    A continuació es refereixen a Picasso en termes semblants. Ella repeteix el que ha sentit a classe, ell confessa que les obres de Picasso no li diuen res. De sobte, l’espectador entén que l’artista de la pel·lícula és el segrestador, que ha convertit la seva vida en una obra d’art, i que sent un amor tan allunyat de la simulació que és capaç de matar la persona que estima. La noia, en canvi, se’ns revela com una estudiant mediocre, prou aplicada per repetir les lliçons que ha sentit i creure’s superior als qui no les saben. Quan ell estripa la reproducció de Picasso i el llibre de Salinger i ella el mira esgarrifada, no tenim cap dubte sobre qui dels dos és el transgressor de debò i qui practica el postureig.