La caldera esquerdada Carrincloneries fabrianes

   Pompeu Fabra va ser un dels primers especialistes en llengua catalana que no era capellà. De fet, ni tan sols era de lletres, ja que va estudiar per enginyer. Això sí: de petit es divertia inventant llengües.

   Per un seguit de circumstàncies històriques i personals, Fabra es va encarregar de dissenyar la gramàtica del català. Va llegir els clàssics, va parar l’orella i va fer, en general, molt bona feina. En alguns aspectes, va haver de transigir amb les teories dels qui li pagaven el sou. Tot i així, poques llengües modernes deuen tan gran proporció de la seva aparença a una sola persona.

   Pompeu Fabra era enemic de complicar-se la vida. Va proposar, per exemple, suprimir totes les hacs, però va haver d’acceptar que es mantinguessin a començament de paraula. Era partidari de seguir el model dels italians, que escriuen abitazione, igiene i umanità i es queden tan amples. També havia proposat eliminar les erres mudes (carré) i accentuar només les paraules agudes, però malauradament no va tenir èxit. Ara que, posats a demanar, ¿no podríem viure sense accents de cap mena? Els anglesos ho fan, i els va prou bé.

   El que no s’entén és que un home tan enraonat promulgués una de les regles ortogràfiques més complicades del món, amb tal gamma d’excepcions i contraexcepcions que només la coneixen els professors de català. Em refereixo a la dièresi. Però els accents diacrítics encara són pitjor, cregueu-me. Encara no entenc com és que l’obligació d’accentuar monosíl·labs (en particular els verbs: és, sóc, són, sé, té) no produeix una depressió nacional. Quanta feina no podríem haver fet, al cap d’una vida, amb tota l’energia que malmenem amb aquestes ratlletes carrinclones!

   Amb el bisturí de les normes, Fabra va fer un tall net a la llengua. Tot el que segueix les normes antigues ens sembla descordat, grotesc i erràtic. En un moment en què la facilitat és el criteri suprem, ens hauria anat bé tenir una llengua sense accents, ni dièresis, ni punts volats, ni chinoiseries en general. L’any 1911, Eugeni d’Ors va publicar un article on comparava el fet d’escriure sense hacs amb el fet d’anar sense punys a la camisa. Doncs bé, avui dia ¿que els carrers no són plens de gent que circula, no ja sense punys, sinó sense camisa i tot?