La caldera esquerdada Un dilema

   En la majoria de les llengües, el camp semàntic del sexe presenta sinònims abundants. Sol haver-hi un verb, en tot cas, que predomina en el registre col·loquial o vulgar sense connotacions dels dialectes propis ni de llengües altres. És el cas del fuck anglès. En català, entenc que el dilema es planteja entre follar i cardar.

   Les dues paraules apareixen a tots els diccionaris: cardar significa pentinar la llana amb l’instrument anomenat "carda"; follar, en canvi, vol dir prémer, aixafar, trepitjant; més concretament, es refereix a l’acte de trepitjar el raïm per fer-ne most: "Si avui fem verema, demà follarem", diu l’adagi. El Diccionari Fabra només incorpora aquestes accepcions. El Diccionari de l’Enciclopèdia i el Gran Diccionari 62, però, afegeixen en tots dos casos el sentit sexual, que el Diccionari Alcover accepta tan sols en el cas de cardar. L’accepció vitivinícola del verb follar no és pas recent: l’Enciclopèdia Catalana la data al segle XII.

   El verb follar és probablement més estès en la parla quotidiana, mentre que cardar conserva un ús restringit; potser per aquest motiu alguns narradors el consideren més literari. Pel que fa a les connotacions –i en aquest punt l’objectivitat s’esfuma-, n’hi ha prou de comparar el sentit original de follar ("trepitjar") amb el de cardar ("pentinar"). El segon verb resulta, tal vegada, menys obscè i més personalitzat. En tot cas, els eixos són variats: follar tendeix a ser més vulgar, juvenil i urbà; mentre que cardar presenta característiques generacionals, dialectals i també literàries.

   Malgrat que aquest dilema m’interessava des d’anys enrere, vaig consagrar-hi energies sobretot a partir de l’any 2005, quan l’editorial Empúries va publicar la traducció de The Fuck Machine, de Charles Bukowski. Després de mesos de dubtes, de citacions d’autoritats, d’invocacions al català literari i al que es parla, a la llibertat del traductor i al criteri de l’editor, el llibre es va acabar titulant La màquina de cardar.

   En els últims anys s’han creat observatoris de tota mena: de la violència, de sostenibilitat, de comunicació, de mobilitat. Potser ha arribat el moment de crear un observatori que estudiï l’ús d’aquests verbs en la literatura, tant en les obres escrites en català com en les traduccions. A continuació poso a disposició dels lectors el material de què disposo.

      1) Autors que es decanten pel verb follar: Montse Banegas, Àngel Burgas, Joan Carreras, Núria Esponellà, Martí Gironell, Pere Guixà, Eduard Màrquez, Albert Mas Griera, Jaume Ministral, Esteve Miralles, Quim Monzó, Lluís Muntada, Bel Olid, Joan Miquel Oliver, Sergi Pàmies, Caterina Pascual, Jordi Puntí, Sebastià Roig, Toni Sala, Albert Sánchez Piñol, J. N. Santaeulàlia, Pau Vidal, Muriel Villanueva.

      2) Autors que es decanten pel verb cardar: Manuel Baixauli, Joan Daniel Bezsonoff, Jaume Cabré, Joaquim Carbó, Carles Casajuana, Ramon Erra, Lluís Freixas, Joan-Lluís Lluís, Antoni Mas, Miquel Àngel Riera, Toni Sala, Montserrat Rico Góngora, Ramon Solsona, Teresa Solana, Ferran Torrent, Manel Zabala.

      3) Autors que utilitzen els dos termes: Lluís-Anton Baulenas, Melcior Comes, Isidre Grau, Imma Monsó, Marc Pastor, Baltasar Porcel, Albert Roig, Matthew Tree, Vicenç Villatoro.

   Pot ser aclaridor observar les opcions preses pels traductors:

      1) Traductors que es decanten pel verb follar: Mercè Costa, Jordi Cussà, Josep Maria Espinàs, Alexandre Gombau, Julià de Jòdar, Xavier Llobet, Jordi Martín Lloret, Carles Miró, Albert Nolla, Xavier Pàmies, Ernest Riera, Gemma Rosell, Francesc Rovira, Màrius Serra, Jaume Subirana, Ferran Toutain, Dolors Udina.

      2) Traductors que es decanten pel verb cardar: Jordi Ainaud, Rosa Borràs, Lluís Calderer, Salvador Company, Marta Ferré, Salvador Oliva, Antoni Picornell, Marta Rebón, Màrius Serra, Lluís Solanes.

      3) Traductors que utilitzen els dos termes: Josefina Caball, Eduard Castanyo, David Fernández Jiménez, Jesús Moncada, Emili Olcina, Marta Pera Cucurell, Ferran Ràfols Gesa, Marc Rubió, Manuel de Seabra, Albert Torrescasana.

   Les conseqüències són les següents: Norman Mailer folla però Truman Capote carda, E. L. Doctorow folla però Alessandro Baricco carda, Martin Amis folla pero Carson McCullers carda, Richard Russo folla però Nancy Huston carda.

   En vista dels exemples citats, salta a la vista que la qüestió és complexa i defuig dicotomies i prejudicis, siguin territorials o històrics, de vendes o de qualitat. Traductors com Màrius Serra han optat per un terme o altre en diferents etapes vitals, mentre que un traductor com Jesús Moncada s’ha servit dels dos termes en el mateix llibre. Pau Vidal recomana el verb cardar al seu llibre En perill d’extinció, però es decanta per follar a la novel·la Aigua bruta. Una barcelonina militant com Montserrat Roig escriu cardar, mentre que autors empordanesos com Àngel Burgas o Sebastià Roig es decanten per follar. De fet, aquest darrer verb és el que Martí Gironell posa en boca d’un personatge del Besalú del segle XI a El pont dels jueus.

   A banda del buidat de llibres, disposo de les respostes raonades dels escriptors a qui vaig formular la pregunta. La majoria no es limiten a decantar-se per un dels dos mots, sinó que matisen les seves preferències. La tria depèn del context, del moment històric, de l’edat del personatge, del vincle emocional, del color de l’escena. Les respostes han complicat el dilema inicial. Uns quants escriptors són partidaris de verbs més neutres, com ara copular o fornicar; d’altres proposen alternatives com pitjar, boixar, muntar, xinar, folgar o fotre. El dilema es presenta arborescent i irresoluble.