La caldera esquerdada Elogi del fotre

   Una de les expansions lèxiques més remarcables que ha experimentat la llengua catalana és la del verb fotre, un dels més polisèmics i, per tant, més econòmics de què gaudim. De l'accepció primigènia, «copular», ha anat guanyant espai semàntic fins a conquerir territoris tan allunyats com ara robar, llençar, enganyar, caure, pegar, ficar, menjar, desinteressar-se, riure's o deprimir-se.

   Les reserves amb què els usuaris de bona família consideren aquesta paraula han fet néixer una constel·lació d'eufemismes, entre els quals destaca fúmer. Aquesta solució vergonyant presenta l'inconvenient de trencar amb la tradició clàssica («futuere puellam», cantava Catul), però en canvi ha fet possible un dels eslògans més reeixits que recordo en la llengua de Pitarra: «No em fumis».

   Tornant al verb fotre, ignoro per què els publicistes no treuen més rendiment d'un verb que té tantes possibilitats, i que en literatura s'ha usat ininterrompudament com a mínim des del trobador Guilhem de Peitieu, al segle XI:

Tant las fotey com auziretz:
cent e quatre-vint-e-ueg vetz.

   És possible que el verb fotre estigui marcat per l'homòleg francès foutre, del qual pot haver adquirit alguna accepció a partir de la invasió napoleònica. Sigui com sigui, la superioritat semàntica del fotre respecte d'altres verbs similars es demostra en les prestacions a l'hora de formar locucions verbals de gran vivacitat: fotre el camp, fotre mà, fotre fora, fotre's de caps, fer-se fotre, o la vigorosa fotre més que el gall de la passió. En l'apartat de refranys, destaca una crítica gens velada a l'alteritat: «En terra estrangera, les vaques foten els bous». A l’hora d’eixamplar l’ús social de la llengua, en particular el registre vulgar, la polivalència d’un verb que pot funcionar fins i tot com a interjecció no és cap fotesa.