La caldera esquerdada Enya

   En alguns àmbits, la lletra Ñ actua com a sinècdoque de la llengua castellana: la part ortogràficament específica simbolitza el tot. Ja fa anys que, en qualsevol pàgina web multilingüe, pitjar la lletra Ñ condueix a la versió en la llengua de Cervantes, fet que no deixa de ser injust respecte d’altres llengües, com ara la bretona, que utilitzen aquest mateix signe amb generositat (així, per exemple, els indígenes de la Petita Bretanya expressen l’expulsió d’una flatulència amb el verb brammañ).

   Per un simple hàbit de reequilibri lingüístic, són multitud els militants que han contraatacat lluint en tota mena d’adminicles el dígraf NY, que actua com a sinècdoque de la llengua catalana. Aquesta campanya silent però massiva ha traspassat les fronteres, en particular les dels Estats Units: des de fa dècades, a la ciutat de Nova York s’ha posat de moda lluir una gorra blava amb les lletres NY sobreposades sobre el front. Ciutadans tan cèlebres com Woddy Allen han estat fotografiats duent amb orgull aquest símbol de la llengua de Verdaguer. Fins i tot s’ha identificat alguns pobladors de la Castella profunda que es calcen aquestes gorres amb entusiasme.

   Però potser la personalitat que ha abraçat amb més ímpetu la causa de la llengua catalana ha estat Eithne Ni Bhraonain, esvelta cantant irlandesa que des dels anys vuitanta combina sàviament la música tradicional i la new age en temes d’èxit que tots hem sentit alguna vegada com a música de fons en anuncis d’automòbils. Em refereixo a Enya, la dona que amb el seu nom artístic simbolitza a la perfecció els tradicionals llaços d’amistat entre els catalans i els usuaris del gaèlic.