La caldera esquerdada L'escola de Ferran Adrià

   El futur de la literatura passa per la cuina. No són escasses les cartes de restaurant que abusen de la tradició barroca, amb noms de plats que, a còpia de "núvols" i "reduccions", poden superar les dues línies de text. Al costat d’aquests poemes en prosa rabiosament actuals, les etiquetes de vi, amb les "aromes de mirtil", els "tanins ben estructurats" i les "notes afruitades" sonen a clàssics moderns.

   El Quevedo indiscutible de la cuina és Ferran Adrià, Carner dels fogons, inventor del haikú d’un vers. Són pocs els afortunats que han tastat els seus plats, però encara són menys els que no han sentit a parlar mai de les seves troballes verbals. El cuiner del Bulli, que no menysprea la tradició de la literatura popular (vegeu el plat anomenat "l'ou d'or"), sap incorporar les aportacions de l’avantguarda en els percebes en injecció o la galeta elèctrica, que hauria fet les delícies de Marinetti. Però on excel·leix Ferran Adrià és en la fusió d’elements antitètics, com ara les croquetes líquides o el cafè sòlid. Tinc entès que durant anys ha treballat en l’oxímoron més ambiciós: el gelat calent.

   L’escola literària de Ferran Adrià està pendent de bateig. Les aproximacions que han sorgit fins ara no permeten fer-se una idea precisa de la seva influència. S’ha parlar de cuina evolutiva i conceptual, de cuina dels somnis, d’alquímia. Però l’esferificació de pèsols, la cervesa de préssec, els raviolis farcits de sopa de coco o l’air baguette de tartuf van molt més enllà. Si J.V. Foix era investigador en poesia, Ferran Adrià és investigador en gelatines. Hi ha qui ha establert que el que practica és la deconstrucció de sabors. En aquest punt comencem a acostar-nos a la filosofia, que és una de les fases avançades –terminals, potser- de la literatura. Quan el creador incorpora coagulants o nitrogen a 195 graus, som a tocar de la metafísica. No fem pas broma. Poc després que morís Jacques Derrida, va caure’m a les mans un article necrològic titulat El Bulli filosófico. L’autor, interdisciplinar i transfronterer, hi tanca el cercle de la postpostmodernitat: per enaltir un filòsof no hi ha res com comparar-lo amb el cuiner de moda. La metàfora és un bumerang que roda fins que torna i topa amb el front del llançador. Si Rossini va batejar uns canelons, el nom de Derrida seria ideal per als bunyols de fum.