La caldera esquerdada Merda

   Com tants ciutadans d’aquest país, una de les primeres paraules que vaig aprendre va ser “caca!”, que era la que la meva mare repetia amb insistència cada vegada que em venien ganes d’agafar alguna cosa de terra que no era prou neta. En contrapartida, de seguida vaig aprendre la cançó que estableix que la merda de la muntanya no fa pudor encara que la remenis amb un bastó. Com que era el caganiu de la família, si pretenia fer alguna cosa pròpia dels grans em deien que era un merdós. Les visites, quan s’adonaven que m’assemblava a la meva germana, ens deien que érem cagats. Si remenava el menjar del plat sense acabar-me’l, el pare em deia que no merdegés. Als meus amics també els passava: era normal.

    A l’escola vaig descobrir la jerarquia moral de la imprecació: hi havia qui deixava anar un “cagada, pastoret”, qui es cagava en l’ou, en la mare que et va parir, en déu reconsagrat… Quan s’esdevenia algun incident imprevist, exclamàvem d’esma: “Merda!”. Si no volies veure algú, l’enviaves a cagar (variant: a cagar a la via), o directament a la merda. Jo, que l’havia cagat més d’una vegada, amb el temps m’havia anat tornant cagadubtes. En canvi tenia amics que tot el dia feien el merda (variant: el tifa). Eren els mateixos que quan bevien agafaven una merda com un piano. En aquests casos, no era estrany que després s’emmerdessin amb alguna noia. En canvi, si no bevies eres un cagat. Tot molt normal.

    Quan trobàvem una noia atractiva dèiem: “Està bona que t’hi cagues”. Curiosament, si un amic s’enamorava, entrava en una fase que resumíem amb l’expressió “Està que no caga”. En cas que finalment sortissin junts, llavors eren cul i merda. En canvi si la deixava per una altra canviava pets per merda. Hi havia nois que es ficaven alegrement en tants merders com podien, en canvi d’altres duien merda a l’espardenya o, d’una manera més genèrica, semblava que havien trepitjat merda. Quan teníem un examen difícil, ens desitjàvem: “Molta merda”.

    Finalment ens hem fet grans. A la platja, quan ens traiem la camisa, algunes franges de la pell se’ns han tornat de color de merda d’oca. Com que ens ha crescut la panxa, sempre hi ha algú que diu “Qui no menja merda no està gras”. Només ens queden dues etapes: no aguantar-nos els pets, i l’última, fer un pet com una gla.

   Com cada Nadal, hi ha gent que s’estranya que fem cagar el tió i que posem un caganer en el pessebre. Jo sempre ho he trobat molt normal.