La caldera esquerdada Els mots de la novel·la

   Tota novel·la està feta de temps i de paraules. De temps, perquè quan l’acabem s’ha produït l’evolució d’algun personatge, que és el que diferencia la novel·la del conte, on no hi ha prou temps –prou espai- perquè es produeixi un canvi gradual. D’altra banda, com va establir Mercè Rodoreda -malgrat que alguns autors optimistes se’n descuiden-, “una novel·la són paraules”.

   A Tot un caràcter publicada per Imma Monsó el 2001, no hi ha res més omnipresent que els mots i el temps. Com la majoria de les novel·les d’aquesta autora, està protagonitzada per dos personatges complementaris, en aquest cas mare i filla, tots dos recargoladament sensibles i simpàticament trastornats. La mare ha desenvolupat una capacitat singular per eludir el present, del qual fuig a través del plusquamperfet de subjuntiu: Els ”si jo hagués”, “si jo tingués”, “si jo fes” construeixen un món paral·lel, que acaba superposant-se a la realitat consensuada. La frase que pronuncia quan tot just acaba d’arribar és: “Enyoraré molt aquest lloc”.

   Des de la primera línia de Tot un caràcter, ens adonem de la importància del llenguatge, però no del llenguatge en general, sinó de les locucions concretes que caracteritzen cada personatge: “La meva mare deia ‘fer el senyor’ amb un cert to burleta que volia donar a entendre clarament que aquesta mena d’actuació és a més de frau.” Altres expressions que ens ajuden a entendre aquest personatge són: “No la deixa tocar de peus a terra” (un fill a una mare), “som tan repetitons” (en un infreqüent accés de modèstia) i la combinació helicoïdal de “No ho hauria dit mai” i “Sempre ho he sabut”. La filla, en canvi, es mostra incapaç d’accionar l’“Au, va”, que és una manera de no deixar-se impressionar per les frases dels altres, de situar-se’n al marge per sobreviure sense males influències lingüístiques. L’evolució del personatge es pot percebre en la capacitat de dir frases abans inviables.

   En una novel·la posterior, Una tempesta, un personatge interpel·lat amb un “T’acompanyo en el sentiment” respon, irat: “En quin?”. No tots els autors saben retratar algú en una frase, ja que no tots combinen dots d’obervació, sentit de l’humor i aquella virtut que per abreujar anomenem “geni de la llengua”. Si la poesia és allò que es perd en la traducció, l’obra d’Imma Monsó es situa en un territori intermedi. O potser no: al capdavall, una novel·la desproveïda de poesia no mereix el nom de novel·la.