La caldera esquerdada Els fabulosos narradors trilingües

   No deixen de sorprendre’m les extraordinàries capacitats lingüístiques d’un bon nombre de narradors valencians. No solament dominen la llengua castellana (per imperatiu constitucional) i la valenciana (per imperatiu autonòmic), sinó que són capaços d’escriure llibres en una tercera llengua, com és el català, en condicions d’igualtat amb els catalanoparlants del Principat.

   Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó, dos autors d’expressió valenciana, no només escriuen en català, sinó que obtenen èxits de vendes clamorosos. Josep Palàcios, Enric Sòria i Joan Francesc Mira, en canvi, són més aviat apreciats pels connaisseurs. La llista de narradors valencians que han après el català es pot allargar amb noms com Josep-Lluís Seguí, Ferran Cremades, Toni Cucarella, Josep Franco, Ignasi Mora, Vicent Josep Escartí, Manuel Baixauli o Ramon Guillem, un grup que té en comú una capacitat d’aprenentatge lingüístic sobrehumana.

   Són encara més meritoris autors com Martí Domínguez, nascut a Madrid, o Xulio Ricardo Trigo, d’origen gallec, que utilitzen un català perfectament intel•ligible. Al seu costat, l’obra en castellà de la valenciana Lucía Etxebarría, escrita en una de les llengües oficials de la Comunitat, no resulta tan prodigiosa. I menys encara si la comparem amb el fabulós Matthew Tree, un jove autor oriünd del Regne Unit que ha fet l’esforç titànic d’aprendre el valencià a Barcelona, i que va arribar a guanyar el premi Andròmina, concedit i editat a València, amb la novel·la Ella ve quan vol. No es recordava cap gesta semblant d’ençà que un estudiós australià va fer una edició crítica de l’obra d’Ausiàs March, escrita –l’edició crítica, vull dir- en llengua valenciana.