La caldera esquerdada Els punts suspensius

   Un dels estudis més fascinants de la història de la literatura és el que va emprendre Edward Lee Thorndike, que va mesurar el percentatge de signes de puntuació utilitzats per diferents autors. A ningú li estranyarà que els autors del segle XVIII utilitzin menys punts que els del segle XX, ja que escrivien frases més llargues. Resulta més interessant aturar-se en el percentatge de signes d’interrogació i d’admiració, que no han deixat d’augmentar des d’aleshores. No és pas estrany: el Segle de la Raó és una època d’afirmacions. Durant el segle XIX, les interrogacions i les admiracions es van posar de moda, i al XX es va produir un festival d’aquests signes: actualment tendim a creure que qui no s’admira o no s’interroga no està viu.

    Eugeni d’Ors va desfermar la seva ira contra els punts suspensius. Segons ell, “formen part de l’arsenal d’immoralitats de la literatura contemporània”, ja que serveixen per dissimular “la incapacitat per a la precisió”. Segons el màxim exponent del noucentisme, els punts suspensius són el recurs dels escriptors que renuncien al mot just: un símptoma de mandra intel·lectual, d’incompetència i de deshonestedat.

   L’estudi de Thorndike estableix que Jane Austen, Daniel Defoe i Charles Dickens no feien servir els punts suspensius. Els personatges de les seves novel•les podien ser bondadosos o cruels, d’extració social alta o baixa, xerraires o silenciosos, però tenien en comú l’absència de titubejos. ¿Algú pot imaginar-se dubtant l’Elizabeth Bennet d’Orgull i prejudici? ¿És possible que en algun moment Robinson Crusoe no sàpiga què fer o què dir? ¿Es pot concebre que David Copperfield estigui en suspensió?

   Diguem com puntues i et diré com ets. Els punts suspensius són el signe predominant de la modernitat líquida on estem submergits. Lluny de certeses, vivim en la irresolució, la perplexitat i la indecisió, pendents del minut següent, del que encara no s’ha esdevingut, imprecisos, equívocs, confusos, inacabats, refractaris a les sentències. En va enyorem la Jane Austen que evitava majestuosament els punts suspensius; l’escriptora que ens representa és més aviat Mercè Rodoreda, que va acabar La plaça del diamant amb aquest signe del nostre temps.