La caldera esquerdada Els diftongs de Joan Manuel Serrat

   Contra el que solem pensar, la poesia és un hàbit molt freqüent en infants, joves i adolescents. A l’iPod, a la ràdio, a l’Spotify, escolten un sens fi de composicions rimades, aprenen lletres de memòria, les reprodueixen a les agendes escolars i a les xarxes socials. Les lletres de les cançons són, de lluny, el gènere literari amb què estan més familiaritzats. Si ens referim a la qualitat, són figues d’un altre paner. Figues sobre les quals no sempre ens posaríem d’acord, excepte en l’aspecte fonètic.

   La Nova Cançó és un fenomen cultural tan discutible com qualsevol altre. Ara bé, pel que fa a la fonètica, la influència va ser clarament positiva. El que tenen en comú Raimon i Pi de la Serra, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, és l’excel·lència en l’articulació. Escoltant-los, més d’un ciutadà s’ha endinsat en els secrets del vocalisme àton, posem per cas. No ens pot sobtar, ja que mantenir la llengua en perfecte estat de revista ha estat tradicionalment una de les funcions atribuïdes a la literatura, ni que sigui cantada.

   La relació dels grups actuals amb la llengua és més heterogènia: va del tractament respectuós de Gerard Quintana a l’esqueixament sistemàtic d’Albert Pla, passant pel “català que es canta” de Manel. La influència, en tot cas, es manté fora de dubte. En va els professors de llengua insisteixen que en català no es diu reflexar sinó reflectir: els versos del grup Sau (“però dins la meva copa veig / reflexada la teva llum”) tenen més força que mil advertiments.

   Fixem-nos ara en com pronuncia Lax’n’Busto la darrera paraula d’aquest vers: “Veus que les coses no canvien”. Contra la fonologia més elemental, el cantant converteix la primera vocal en tònica i crea al final un diftong inexistent. La diftongació és, així mateix, un dels problemes més greus de Joan Manuel Serrat, que en una de les seves cançons més commovedores ajunta erròniament en una sola síl·laba les dues vocals de la paraula tieta. Potser per compensar-ho, cada vegada que repeteix la tornada de Como un gorrión pronuncia la darrera paraula com un hiat, encara que en castellà hauria de sonar com un diftong. La sensibilitat artística de Serrat està fora de dubte; pel que fa a la diftongació, és una mostra del que ja sabíem: el bilingüisme consisteix a parlar malament dues llengües.