La caldera esquerdada La temptació dels adjectius

   Un dels perills més greus dels nostres dies, que no només afecta la literatura, sinó també la vida quotidiana, és la temptació dels adjectius. Quan hem de descriure, valorar o rememorar una vivència, un paisatge, una cançó, en comptes de construir frases agradables a l’oïda, riques en vocabulari i en matisos, deleguem tota la nostra expressió en un adjectiu sobrevalorat i esperem que faci tota la feina. L’adjectiu sol ser una drecera falsa, però també es pot convertir en una manera de fugir d’estudi i, finalment, en una estafa.

    Cada generació, cada grup social, té els seus adjectius fetitx. “Collonut”, deien els joves dels setanta; “pistonut”, corregien els caps escoltes; “estupend”, contraatacaven els professors de català; “genial”, s’exclamen els joves addictes a les sèries; “guai”, repeteixen els adults amb complex de Peter Pan; “brutal”, teclegen els internautes per referir-se a un gol, un concert o una fotografia. Cadascú és inexpressiu a la seva manera.

   El problema no ve d’ara. L’any 1927, en un article titulat Un altre aspecte del sensacionalisme: l’adjectivació hiperbòlica, Carles Soldevila constatava que els meridionals ens inclinem cap a la hipèrbole: “Davant les cupletistes genials, els actors sublims o els poetes excelsos, sabem que en la millor hipòtesi es tracta d’una cupletista pasadora, d’un actor discret i d’un poeta que sent i que diu alguna cosa”.

    Saber el nom de cada sensació, aprendre a convertir el pensament en lèxic i en sintaxi, és un procés que dura dècades i que està relacionat amb la mirada, les lectures i la introspecció. Llançar adjectius gregaris per aquí per allà de manera irreflexiva és una actitud de nou ric i una garantia de mandra intel·lectual. Si volem ser crítics, comencem pels adjectius. Declarem una moratòria unilateral, evitem els epítets, interrompem el contacte visual amb els interlocutors que se serveixen d’un únic adjectiu multiús com aquell qui tragina una navalla suïssa.

    A l’hora d’adjectivar, Josep Pla tenia dies. Segons les meves investigacions, el seu rècord d’adjectius successius és de tretze. L’he localitzat a El quadern gris i es refereix a Pío Baroja, però també podria parlar de qualsevol adjectivador lleuger dels que trobem cada dia al carrer o a la feina: “És subversiu, amarg, atuïdor com una garrotada, estrident, improvisat, cínic, irrespectuós, sentimental, confús, biliós, caòtic, sordament irònic, catastròfic...».