Llibres Intro Carta a la reina d'Anglaterra

Fragment inicial

Fa uns mil anys jo treballava de ferrer al comtat de Cerdanya, al sud dels Pirineus. Havia après l'art de la forja al taller del meu pare, i la feina no em desagradava. De fet, en aquella època no hi havia gaire marge per triar la manera de guanyar-se la vida. Jo estava destinat a succeir el meu pare en l'ofici, ja que els meus germans havien mort abans de fer l'any. També estava destinat a considerar la feina de ferrer com un privilegi dins aquell món de collites magres i de tanta gent sense ofici ni benefici. El meu futur semblava escrit.

La meva mare va morir de part quan jo vaig néixer i el meu pare no va voler embrutir la seva memòria -aquestes eren les seves paraules- amb una altra dona. Cada quatre o cinc anys ens traslladàvem a un altre llogarret, sempre dins el comtat de Cerdanya. Quan havíem instal·lat la farga, els pagesos ens encarregaven peces de ferro per fer càvecs, aixades, destrals i altres eines del camp. La major part de la nostra feina, però, provenia dels nobles i dels monjos, que ens demanaven ganivets, cisalles, fangues, clemàstecs i tota mena d'atuells de ferro. El dia que havíem complert totes les comandes, carregàvem les eines al carro i viatjàvem per camins coneguts fins que trobàvem un altre lloc on poguéssim fer servei. El meu pare era coix i viatjava damunt del carro; jo menava el bestiar.

Quan vaig complir setze anys, el pare em va ensenyar a fabricar espases. Ell havia après la tècnica del seu pare, que l'havia après del seu, i així successivament fins a un obscur avantpassat que, segons tots els indicis, devia ser d'origen germànic. A partir de llavors vaig dedicar una gran part del meu temps lliure -que no era gaire- a forjar una arma que havia de ser única en el món: la meva espasa.

Val la pena que m'entretingui a descriure'n breument el procés de fabricació, ja que aquesta espasa seria la causa directa de la transformació que va experimentar la meva vida i de tot el que m'ha succeït fins avui. La part interior de la fulla estava feta amb una vara d'acer més fort que cap altre mineral conegut, que em va proporcionar el meu pare. Ell l'anomenava «pedra del cel» i mai no em va voler explicar on l'havia aconseguida. Aquesta part central estava envoltada de làmines de diferents acers coneguts, ferros dolços i minerals tallants, combinades segons la tradició familiar. Les làmines s'havien d'ajustar amb molta paciència, per després unir-les amb el foc i el martell i torçar-les amb l'objectiu d'augmentar-ne la cohesió. El meu pare em repetia que com més copegés les làmines, més poder tindria l'espasa. Jo hi treballava fins que quedava adormit damunt l'enclusa.

Entre la recerca dels minerals, el transport, la forja i l'afuament de la punta, vaig treballar aquella peça durant set anys. El procés incloïa consagracions als astres i lectures de textos en llengües desconegudes. Eren ingredients constitutius de l'espasa la meva saliva, la meva sang i la meva suor.

El doble fil s’unia en una punta lleugerament arrodonida. L'empunyadura, de creu senzilla, era curta i acabava en un pom llarg i rodó. En la fabricació d'aquella arma forta i lleugera hi vaig aplicar totes les tècniques conegudes de l'ofici de ferrer. En acabat, l'espasa va anar superant sense problemes les diferents proves de foc. Quan només en faltava una, la vaig treure del taller per contemplar-la sota la llum del sol. Brillava com si tingués vida pròpia.

Llavors jo era molt jove i explicava a tothom qui em volgués sentir que estava forjant l'espasa més poderosa de la cristiandat. La notícia no va tardar a arribar a Arnulf, un dels cavallers que lluitaven a sou del comte. Els cavallers medievals tenien un concepte molt idealitzat d'ells mateixos, però en realitat eren (com suposo que sabeu, Majestat) el que avui anomenaríem mercenaris, soldats professionals comprats pels més poderosos. Aquells cavallers són tan lluny de la imatge que en tenim ara com els pistolers que vaig conèixer a Colorado poc abans de la Guerra de Secessió són lluny dels que veiem als westerns. Però deixeu-me que reprengui el fil. Quan Arnulf, el capitost dels lladres i assassins del comtat de Cerdanya, va sentir a parlar de la meva espasa, li va faltar temps per presentar-se a la farga.

   -¿Quan en demaneu, per la spata ignea?
   -És del meu fill i em sembla que no la vol vendre.
Arnulf em va mirar com es mira a un esclau. Amb un gest em va indicar que la volia veure, i jo l'hi vaig mostrar.
   -Te la compro per deu sous, noi.
   -Encara no està acabada, però al món no hi ha prou sous per comprar-la, senyor -li vaig respondre.
   -Ja en parlarem -va remugar a tall de comiat.

L'endemà va arribar un mercader al poble. Era alt, molt alt. Tenia el cap llarg i estret, les orelles grosses, i els pòmuls i els ulls sortits. Duia una barba retallada, que semblava sorgir dels cabells negres i cargolats. Vestia una capa elegant i despenia els diners amb llarguesa. A la tarda es va presentar a la farga.

   -Joan, tinc entès que estàs fabricant una espasa de gran valor.
El somriure del mercader contrastava amb el to de la seva veu, tan desdenyós que hauríeu dit que escopia pedres.
   -No està en venda, senyor -li vaig respondre mentre rumiava qui li podia haver dit el meu nom.
   -Encara no has sentit la meva oferta...
   -No hi ha res que pugui comprar-la, senyor, us ho asseguro.
   -Ja en parlarem.
Quan el mercader se'n va anar, encara duia el somriure maliciós dibuixat als llavis.

No vaig donar la importància que es mereixien ni a Arnulf ni al mercader. L'espasa no era l'únic que m'ocupava el pensament. Estava profundament enamorat d'Emma, una noia de faccions delicades i cos rotund que servia al castell del comte. Més d'una vegada ens havíem jurat que ens estimaríem tota la vida. Un vespre, després de reportar-li de passada la visita d'Arnulf, em va avisar que anés amb compte amb aquell cavaller. Segons ella, sempre obtenia tot el que volia i no vacil·lava a matar per l'esquena si així podia aconseguir-ho. Jo vaig dir alguna facècia per fer-me el valent i vaig canviar de tema.

Es van escolar unes quantes setmanes. L'activitat constant a la farga feia que el temps passés sense pressa ni angoixa. El dia que l'espasa va superar la setena i última prova de foc, la vaig embolicar amb un sac i me la vaig endur per ensenyar-la a l'Emma. Em va molestar que no donés gaire importància a aquella arma magnífica. He d'aclarir que la meva experiència amb les dones era insignificant a començaments de mil·leni. Amb el temps m'adonaria que el menyspreu per les possessions materials és una de les virtuts femenines més escasses. Potser penso així perquè quan em vaig convertir en un home ric vaig deixar d'atreure dones sinceres. El cas és que en aquell moment no vaig saber calibrar aquella actitud de l'Emma. Quan ens vam acomiadar, cap al tard, vaig escatimar-li les mostres d'afecte a què la tenia acostumada.

Tot just acabada, l'espasa ja havia començat a causar desgràcies. Vaig trobar el taller regirat i destrossat, i el meu pare malferit a terra, al costat de les tenalles. Havia rebut un cop fort al cap i tenia el cos ferit per més d'un lloc. El terra era cobert de la seva sang, que es barrejava amb l'escòria del ferro.

(...)

Tornar a Llibres