Llibres Intro El poeta i altres contes

Puella gerundensis

El naturalista suec Carl von Linné (Rashult 1707 - Uppsala 1778), també conegut amb el nom de Linnaeus, ha passat a la història per haver establert la nomenclatura binària en la classificació dels éssers vivents. A partir de la tasca realitzada per Von Linné, animals i plantes són coneguts pel nom del gènere i el de l'espècie en llatí: des de l'escarabat de la patata (Leptinotarsa decemlineata) fins a l'elefant asiàtic (Elephas Cuaxomus), passant per l'esbarzer (Rubus ulmifolius), el còndor (Vultur gryphus), la truita de rierol (Salvelinus fontinalis) i així successivament. Amb la classificació universal, aquest científic va instaurar l'ordre en un àmbit on fins aleshores regnava, si no el caos, sí certa confusió.

Destinat originàriament a la carrera eclesiàstica, Linnaeus es va iniciar en la botànica estudiant les plantes esmentades a la Bíblia. Més endavant va cursar estudis de medicina i es va dedicar a analitzar sistemàticament la disposició del sexe a les flors, a partir de la qual va establir la classificació que li ha merescut un lloc d'honor en el desenvolupament de la ciència.

El 1750, quinze anys després de la publicació del seu Systema naturae, el rei espanyol Ferran VI, seguint el consell del ministre José de Carvajal, li va oferir instal·lar-se a Madrid per prosseguir les seves investigacions. Linnaeus va declinar l'oferta, però va enviar a la cort espanyola un deixeble seu, de cognom Löfling. L'arxiu del Jardí Botànic de Madrid conserva restes de la correspondència que van establir mestre i deixeble. Ha estat precisament en aquest arxiu on Àngel Mauri, investigador becat per la Fundació per al Progrés de l'Agricultura, ha localitzat un text inèdit de Linnaeus.

Segons tots els indicis, el famós naturalista va estar a punt d'acceptar la petició del rei Ferran VI, ja que en més d'una ocasió s'havia sentit menyspreat per les autoritats acadèmiques del seu país. Per aquest motiu va planejar viatjar d'Uppsala a Madrid per establir contacte amb la cort borbònica. A l'arxiu del Jardí Botànic Àngel Mauri ha trobat dues cartes que demostren que va travessar la frontera pel pas del Pertús i que va arribar fins a Girona, on va decidir interrompre el viatge i retornar a Suècia. Fins ara la Fundació Linnaeus d'Estocolm ha declinat pronunciar-se sobre el contingut de les cartes, que reproduïm a continuació.

-----------------------------------------------------------

Girona, 30 d'agost de 1751

Benvolgut Löfling,
He decidit sojornar en aquesta ciutat uns quants dies més dels previstos. El motiu d'aquest canvi de plans és majúscul: gairebé estic en condicions d'afirmar que he descobert una nova varietat del grup Homo sapiens.

La bonança d'aquestes terres convida a estirar les cames. En el decurs de les meves passejades no he pogut deixar de constatar que les noies d'aquesta ciutat (i, en la deguda proporció, les dones) reuneixen una sèrie de característiques que les diferencien de la resta dels éssers humans coneguts.

El clima càlid facilita la contemplació i el treball de camp; l'aridesa de les nostres terres afavoreix més aviat l'estudi de laboratori. Sigui com sigui, he de reconèixer que a la resta d'Europa no hi havia localitzat mai cap espècimen homínid que mereixés la meva atenció científica. A continuació us resumeixo els trets principals d'aquesta varietat, que he batejat provisionalment amb el tàxon de Puella gerundensis:

Regne: animal
Ordre: primats
Família: homínids
Grup: Homo sapiens
Varietat: Puella gerundensis

La varietat Puella gerundensis es caracteritza per combinar de manera prodigiosament harmònica les característiques de tres varietats conegudes d'Homo sapiens. De l'europea en recull la versatilitat, l'agudesa i el respecte a les lleis; de l'asiàtica, la malenconia, la severitat, la gasiveria i la foscor predominant d'ulls i cabellera; de la semita, els ulls generosos, la sensualitat ardent i la duresa idealista, que fan de la Puella gerundensis un ésser que sembla tendir obscurament a la passió.

L'harmonia d'aquesta varietat es concreta en diferents àmbits. El que commou més qualsevol visitant és la gamma de marrons amb què la Puella gerundensis adorna les parts més visibles del cos, és a dir, cara i extremitats. Quan el sol, sempre reticent a il·luminar aquests carrerons estrets, s'atura en el rostre d'un d'aquests homínids, produeix a l'instant un efecte expressiu que cap retrat d'Alexander Roslin no podria igualar. El color castanya de les celles, la tonalitat ametllada dels ulls, el marró clar del nas i el front, i el més fosc de les galtes i el mentó, contrapuntats pel rosa dolç dels llavis, conformen un rosetó auster però extraordinàriament suggeridor, si més no per a un observador d'origen boreal com jo mateix. La combinació dels ulls semites i la pell asiàtica, unida al caràcter sanguini propi de la dona europea, fan digna d'estudi -tant per a un artista com per a un antropòleg- la cara de la noia gironina. En les escasses ocasions en què els ulls són d'una tonalitat blava o verdosa, l'equilibri facial resta bellament alterat; l'iris adquireix llavors una qualitat de contrast benigne que no fa sinó accentuar l'atracció de l'òval facial. El color blau fosc, en concret, resulta d'una calidesa peculiar, allunyada de la fredor glacial amb què ens turmenten les mirades de les dones del nostre país.

Un altre dels trets distintius és la gràcia amb què la Puella gerundensis es desplaça pels carrers costeruts de la ciutat. El moviment barquejant de malucs que es produeix en l'ascensió i el descens d'aquestes vies -empedrades de qualsevol manera per avantpassats que han caigut en un oblit merescut- té el poder de fer oblidar la pudor i la brutícia que envolten aquests éssers malauradament pendents d'estudi i de classificació rigorosa. Dins la roba folgada (un tret de la varietat asiàtica), la Puella gerundensis es capté amb una elegància que no gosaria qualificar d'econòmica, i suggereix un desenvolupament ossi i muscular (o, més concretament, adipós) digne de la varietat semítica. No solament els soldats reials que patrullen per la ciutat, sinó també els nombrosos clergues que no semblen tenir altra feina que passejar-s'hi, són incapaços de deixar de prodigar mirades exploratòries damunt els exemplars d'aquesta varietat destinada a enriquir l'atles de les races humanes.

La Puella gerundensis no és alta, però sí ben proporcionada. L'harmonia corporal es detecta, d'una banda, en la mà de dits llargs (no prims), d'ungla arrodonida, i, de l'altra, en l'escàs angle de corbatura del panxell, que he pogut observar en circumstàncies excepcionals i per pocs sous al consultori d'un apotecari. El coll, d'altra banda, és llarg i vincladís, i les clavícules tendeixen a marcar-se amb força sota la carn. Més esvelta que la dona jueva, menys esquerpa que l'asiàtica i amb els cabells més estirats que l'europea, la Puella gerundensis aplega el millor d'aquestes tres varietats conegudes: com si en fos la precursora, a partir de la qual s'haguessin succeït diverses decadències filogenètiques localitzades geogràficament.

Al costat de les Puellae, els mascles d'aquesta nova varietat no presenten trets destacats. Són baixets, hirsuts, sagaços i ventruts. La mandíbula sol ser quadrada i fugissera, el nas rapaç, la galta caiguda, els llavis molsuts i els ulls sortints. Els dits de les mans són forts i rabassuts. L'estómac presenta una invariable predisposició al descens. El rostre és d'un marró uniforme, que recorda el color torrat dels magrebins. La veu mimosa i reposada no s'adiu amb la mirada maliciosa ni amb el permanent somriure de gairell. Pel que fa a les relacions socials, mostren una expansivitat en el comerç que contrasta amb un retraïment sentimental que no té res a envejar al comportament dels nostres compatriotes.

Després d'una conversa amb el corregidor de la plaça, un cavaller que m'ha atès amb honor i deferència, he arribat a una conclusió sobre la causa de l'aflorament a la superfície d'aquesta varietat desconeguda d'Homo sapiens. En els dos darrers segles Girona s'ha vist sotraguejada per una sèrie de circumstàncies negatives que han influït de manera inevitable en els habitants i que poden haver provocat canvis en la configuració de les Puellae. Així, dos segles i mig després de l'expulsió dels jueus, les característiques semítiques han destil·lat en una forma de bellesa desconeguda fins ara. Els setges que ha patit la ciutat, juntament amb l'horrible pesta del segle passat i la plaga de llagostes que la va seguir, van tenir un efecte depuratiu, ja que tan sols van sobreviure els espècimens més robustos. La decadència universitària i industrial posterior a la Guerra de Successió ha propiciat un deseiximent i una ètica de la mandra que a Escandinàvia es consideraria del tot perjudicial, però que sembla tenir uns efectes òptims en l'aparença física del jovent. La repressió religiosa, com tota constricció, té com a conseqüència un creixement controlat del desig, que es manifesta en la tràgica brillantor dels ulls de la Puella gerundensis. La humitat intrínseca de la ciutat, finalment, deu tenir efectes beneficiosos sobre el cutis, si bé negatius en la lumbàlgia de qui us escriu aquestes ratlles. Caldrà investigar si aquesta nova varietat és endèmica de la ciutat o si s'estén als pobles i viles de la rodalia.

El rei Ferran pot esperar. Demà iniciaré els treballs de camp sistemàtics.

Atentament,

Carl von Linné

*****

El Pertús, 16 de setembre de 1751

Benvolgut Löfling,
La investigació de la Puella gerundensis ha resultat un fracàs a causa de la imprevisible malfiança de l'objecte d'estudi i dels desagradables malentesos que aquesta actitud ha provocat. Les dones d'aquesta terra es mostren atentes amb els coneguts, i fins dolces amb els amics, però summament desconfiades amb els estranys.

Ja sabeu que, segons les investigacions de Koelreuter, una de les característiques que presenten alguns espècimens híbrids és l'exuberància i la vistositat. Vaig convèncer una Puella que responia a aquests trets perquè visités la col·lecció de flors exòtiques premsades que duc amb mi per oferir-les a la reina. La noia palesava una ignorància supina sobre els meus estudis i sobre sistemes classificatoris en general, però em va semblar entendre que no li desagradava compondre rams de flors. Quan vam ser a l'habitació que tinc llogada a l'hostal, li vaig exposar amb paciència que la ciència sistemàtica exigeix considerar i comprovar el màxim possible de caràcters, i que cal estar atent sobretot a les cesures morfològiques entre els individus d'una mateixa estirp. Malauradament, es tractava d'una noia sense la menor educació científica. Quan vaig iniciar les manipulacions pertinents va començar a queixar-se, de manera discreta en un primer moment, però en un volum alarmantment elevat quan es va adonar que jo ignorava les seves súpliques.

La classificació científica -vós ja ho sabeu, Löfling- té aquests inconvenients. Impertèrrit, la vaig ajaure al llit i vaig començar a desvestir-la per examinar amb més deteniment les seves característiques constitutives. Quan em trobava en plena investigació, va irrompre a l'habitació el fill de l'hostaler i, aprofitant-se de la nostra diferència d'edat i de constitució, em va estassar a terra sense ni tan sols preguntar-me el motiu de les meves indagacions. A continuació va ajudar la Puella a vestir-se. Quan vaig intentar fer valer els meus drets científics, aquell ésser impulsiu em va adreçar unes paraules que no goso reproduir.

Però els meus problemes no van acabar aquí. Malauradament, la noia que vaig intentar sotmetre a exploració va resultar ser neboda del bisbe, un basc eixut anomenat Naranjo o Taranto -que amb prou feines sap diferenciar una flor d'un mineral-, al qual va faltar temps per suggerir-me, amb menys savoir faire del que la seva posició faria suposar, que abandonés immediatament la ciutat. Aquella exhibició d'insolència em va deixar petrificat. En cap moment aquell capellanot va permetre que intercanviéssim els nostres punts de vista. A la tarda vaig rebre a l'hostal una carta en què m'assabentava que havia posat les autoritats eclesiàstiques de Madrid al corrent de les meves activitats.

Sabeu millor que jo el poder que té l'Església en aquestes terres. A la meva edat, no tinc ganes de malgastar les meves forces lluitant contra l'orgullosa ignorància que s'amaga d'habitud sota les sotanes. He decidit, doncs, interrompre aquest viatge i retornar a Suècia (tot serà que les meves flors no s’alarmin quan els examini els pistils). Espero que tingueu més sort que jo en aquest país, on els vents del progrés sembla que tardaran a arribar.

Imagino que a la Universitat d'Uppsala ningú trobarà impediments perquè, com a descans en la revisió de la Philosophia botanica, ampliï els meus coneixements sobre les Puellae escandinaves. Pel que fa a vós, estimat Löfling, confio que em fareu saber tot el que descobriu en aquest camp a la cort de Madrid. Però caldrà que prengueu precaucions: abans d'iniciar les exploracions científiques, pregunteu a l'espècimen si té algun parent que sigui bisbe o cardenal. I, sobretot, recordeu: la vida és breu, la ciència és llarga, l'ocasió fuig i els experiments -ai, las- són perillosos.

Atentament,

Carl von Linné

Tornar a Llibres