Llibres Intro El poeta i altres contes

El riure del poeta

Hi ha escriptors intel·ligents que et donen la il·lusió que tu també n'ets. Quan els llegeixes, et sembla que has après quelcom i que has avançat un xic pel gran laberint. Amb El poeta i altres contes, guanyador del premi Mercè Rodoreda, Vicenç Pagès Jordà ens proposa unes quantes fantasies. A la manera d'André Breton en Nadja, Vicenç Pagès Jordà inclou, en el llibre, unes fotos extraordinàries de Jordi Puig. Fotos en blanc i negre com totes les bones pel·lícules, tot i que "l'art de la memòria no és la pintura, ni encara menys la fotografia sinó la literatura" (pàgina 46, "Lector de muralles") Aquestes fotos, falsos retrats d'autors inèdits, acompanyen biografies fictícies que podrien constituir l'argument, l'ànima i el cos d'una novel·la més real que la trista realitat. Haig de confessar que, lector càndid, me les vaig creure fins al moment en què vaig reconèixer un conegut meu a la pàgina 131. Ja ho sé, és un poc tard... M'ha rejovenit de caure en la xarxa de la narració –"le mentir vrai"– com un nen petit. Aquestes fotos i aquestes biografies potser ens ajuden a llegir el món amb altres ulls. Si Pagès Jordà pogués, ens hauria ofert un altre suport com un DVD, un disc o una partitura. Es val de tots els mitjans per aproximar-se a la vida, fent-la menys angoixant, més divertida... Tot reflexionant sobre la literatura sense deixar de divertir-nos mai, inscrivint-se en la gran tradició de Voltaire o de Pere Calders, Pagès Jordà renova la seva realitat immediata. Li dóna ales. El seu Figueres retira molt al Figueres real amb la tirallonga dels bars, els venedors de discos, les noves rotondes tan de moda, "la Rambla ben pavimentada, que baixa amb suavitat fins al monument a Narcís Monturiol, els plàtans podats, (...) turistes i velles podrides de diners: Figueres". (pàg. 23 "Astoria") Tots aquests noms de bars, d'hotels, de carrers, poesia immediata de la toponímia més quotidiana, m'han recordat "Le musée Grévin" de Louis Aragon on canten les sonoritats de la geografia i de la història franceses "Pays qui chante Orléans / Beaugency, Vendôme." De conte humorístic en faula tràgica, d'història d'amor avortada en biografies imaginàries, Pagès Jordà ens passeja per un món grotesc i desesperant, poblat de gent que han comprès massa tard que la felicitat no existeix, com en les millors cançons de Frank Sinatra: "Vaig adonar-me que durant tots aquells anys jo havia estat enganyant-me i, encara pitjor, havia perdut miserablement el temps", escriu a la narració París... La felicitat mai no és completa, podríem dir plagiant la seva última novel·la. Enmig d'aquest univers absurd, Pagès Jordà, per dignitat i per cortesia cap al lector, no es lamenta mai. Riu: "Sóc romanesa, però no prostituta". "Si Déu existeix és espanyol". ¡Claro que sí! Caldria citar totes les pàgines del llibre i l'editorial ens faria un procés...

M'agrada particularment el recorregut al·lucinat per l'Eix Transversal del primer conte, titulat Continental, aquesta road-movie casolana que comença com un conte de fades i s'acaba amb una rialla amarga. La rialla d'Alfred de Musset quan havia vist una representació del Misantrop de Molière : "Quelle mâle gaîté si triste et si profonde | Que lorsqu'on vient d'en rire, on devrait en pleurer...."

Joan Daniel Bezsonoff, "Quadern" d'El País, 28-IV-2005

Tornar a Llibres