Llibres Intro Un tramvia anomenat text

Crítica - A través dels murs

L'escriptor —narrador, periodista, traductor, crític literari, escriptor en definitiva— Vicenç Pagès Jordà ha fet un manual altament recomanable que tracta de les possibilitats reals d'aprendre a escriure. El subtítol descriptiu amb què Pagès Jordà acompanya el seu tramvia williamesc —de Tennesse, és clar— ja resulta prou aclaridor: "el plaer en l'aprenentatge de l'escriptura". Plaer, aprenentatge i escriptura. Tres substantius que el lector experimentarà en les seves carns durant les 219 pàgines d'aquest assaig de línia clara. Pagès Jordà parteix d'una predisposició inicial i d'una experiència que l'avala. La predisposició és que l'escriptura es pot aprendre i perfeccionar. "Natura incipit, ars dirigit, usus perficit. Aquest és el missatge essencial de l'Ars Poetica d'Horaci —escriu Pagès Jordà— i també del llibre que teniu a les mans". L'experiència literària de Pagès Jordà és múltiple, però la necessitat d'escriure aquest assaig prové dels diversos cursos de "Tècniques d'Expressió Escrita" que ha impartit. L'escriptor amb els dits emblanquinats pel guix s'adona que l'escriptura és una deessa de l'Olimp per a la gran majoria de mortals, cobejada i inabastable. O que fenòmens tan paral·lels com ara la llengua, l'expressió escrita, la literatura i el periodisme estan separats per murs d'un gruix inconcebible.

L'encert fonamental d'Un tramvia anomenat text és que reivindica justament allò que ofereix: plaer, mesura, unitat, ordre, bellesa, oportunitat, coherència, versemblança, escaiença, naturalitat, claredat i precisió. Les virtuts teologals de l'escriptura. "Què és la naturalitat? —es pregunta— La tècnica quan arriba a tal nivell de sofisticació que és capaç d'ocultar-se darrere una aparença de simplicitat: l'ordre invisible, l'artifici ocult, el jardí disfressat de selva." Pagès Jordà estructura el seu llibre en cinc parts. Comença amb una acurada exposició del funcionament i la utilitat del llenguatge. S'endinsa en les procel·loses aigües per on neden la tècnica i el talent. A l'hora de buscar models, aposta per la deu inesgotable que brolla gràcies a les obres dels escriptors dits "literaris" i, per acabar, analitza les lamentables separacions entre llengua i literatura d'una banda, i periodisme i literatura per l'altra. Al final, en dos annexos tan divertits com innecessaris que han desvirtuat la recepció mediàtica del llibre, Pagès Jordà explica les raons que l'han induït a no incloure bibliografia i dibuixa vuit arquetips d'escriptor, la qual cosa li permet carregar amb acrimònia notable contra Isabel-Clara Simó, Maria de la Pau Janer o Josep Maria Ballarín.

Arribats a aquest punt, potser cal recordar que en els deu últims anys Vicenç Pagès Jordà ha forjat una sòlida trajectòria literària. Cinc anys després d’emergir al circuit comercial amb un notable recull de contes liderats pels avatars d'una secta de filòlegs seguidors del mestre Fabra —Cercles d'infinites combinacions (1990)— i de la proesa de publicar un llibre de gairebé dues-centes pàgines sense escriure'n ni una sola frase —Grandeses i misèries dels premis literaris (1991)—, va sorprendre tothom amb una novel·la fascinant de disquet trobat, pis d’estudiants, teoria semiòtica i moltes altres coses —El món d'Horaci (1995)— que demana una digestió lenta i tranquil·la, però que té tots els números per esdevenir un punt de referència ineludible. A l'última obra publicada abans de pujar al tramvia —Carta a la reina d'Anglaterra (1997)— encabeix un mil·lenni en noranta-nou pàgines en un magnífic relat sobre un personatge immortal. O sigui que Pagès Jordà arriba al sacerdoci havent passat per l'escolania, o al departament especialitzat en fraus a Internet havent estat abans "hacker". La qüestió és que el seu tramvia ens segresta des del primer moment, tal com recomanava un dels primers retòrics, el sofista Gòrgias, en assegurar que "la persuasió del discurs equival al segrest per la força".

Per escriure sobre l'escriure Pagès Jordà treballa dues al·legories de línia clara: el mòbil tramvia que senyoreja el títol i el text com a edifici. Aquesta segona imatge, tan autobiogràfica que el narrador la il·lustra amb un dibuix de la façana de casa seva a Torroella de Montgrí, li permet associar el permís d'obres a l'Escaiença, l'arquitecte a la Poètica i la Retòrica, l'aparellador a la Coherència, el paleta a la Cohesió, els rajols a la Gramàtica i els fonaments al Talent. La pertinença d'aquesta imatge arquitectònica ens remet a un dels valors fonamentals del llibre: l'ordenat enderrocament dels murs absurds que transformen el camp en un seguit de minifundis. Són els murs d'incomunicació que s'alcen entre aquestes quatre parelles: llengua & literatura, periodisme & literatura, crítica & creació i avantguarda & classicisme. No tots tenen el mateix gruix ni la mateixa transcendència, però Pagès Jordà s'encarrega de la seva demolició sense contemplacions.

Un tramvia anomenat text recull amb una claredat admirable un seguit d'obvietats especialment dedicades a: els adscrits als departaments de llengua de les universitats; els adscrits als de literatura; els lingüistes altament qualificats que apliquen el mètode científic a l'estudi de la llengua i menyspreen absolutament la pràctica literària; els acròbates epigonals de les dites avantguardes que donen arguments als lingüistes cientifistes suara esmentats; els catedràtics d'estètica que escriuen als diaris malgrat el seu menyspreu absolut pels periodistes; els periodistes menyspreables que no saben redactar ni un peu de foto; els autors que són crítics frustrats; els crítics que no accepten una crítica; els que pateixen escrivint; els que pateixen perquè no escriuen. Al tramvia hi cap tothom. "Si alguna cosa no pot oblidar l'autor és que escriu a favor del lector. No en contra seva".

Màrius Serra, publicat a la revista Transversal (1-VI-1998)

Tornar a Llibres