Llibres Intro Un tramvia anomenat text

"L'escriptor químicament pur ha estat jueu, homosexual, tuberculós i comunista"

(Entrevista realitzada per Xevi Planas i publicada a la revista Presència el 3 de maig de 1998.)

—Ha escollit el subtítol d'El plaer en l'aprenentatge de l'escriptura per al seu nou llibre, Un tramvia anomenat text. Molts escriptors asseguren que escriure és per a ells un patiment. ¿L'acte d’escriure produeix plaer o dolor?
-Hi ha escriptors que diuen que pateixen quan escriuen i n’hi ha que diuen que s’ho passen bé. Hem de pensar que tots diuen la veritat. El plaer del text és, sobretot, el plaer del lector. Generalment, es diverteix més el lector quan llegeix que l’autor quan escriu. L’autor ha de mesurar les seves paraules. La seva feina és construir un discurs que resulti atractiu. El plaer del lector és trobar-se el text aplanat, àgil i lleuger. Quan un text és un divertiment, l’autor s’ho ha passat bé escrivint-lo, però no sempre es pot dir el mateix del lector. Si l’autor es diverteix massa, si és excessivament lliure, si escriu a raig i no revisa, llavors el lector en pateix les conseqüències. Si l’autor s’esforça, llavors construeix bé el text i en facilita la lectura perquè el lector llegeixi amb més plaer.

—¿Una persona que busqui exclusivament el plaer el trobarà, doncs, llegint més que no pas escrivint?
-Llegir és un plaer i escriure és una necessitat.

—¿Llegir pot acabar convertint-se també en una necessitat?
-Llegir no és una necessitat tan forta com escriure. En un període de crisi, l’escriptor pot viure sense llegir, però no sense escriure. L’adolescent que s’enamora pot no llegir poesia, però ha d’escriure’n perquè en aquell moment el cos li ho demana.

—¿L’escriptor professional també escriu bàsicament per una necessitat íntima?
-El que escriu ho fa perquè té algun problema. Normalment, és un problema d’integració en la societat. L’escriptor acostuma a sentir-se incòmode davant la societat. Una manera de solucionar aquesta incomoditat és practicant l’escriptura o qualsevol altre tipus d’art. L’escriptor es pot sentir estranger o pot tenir alguna diferència psicològica, fisiològica, moral, sexual o religiosa amb relació als altres cuitadans. Hi ha hagut molts escriptors jueus en societats no jueves, o molts autors que vivien en societats que s’expressaven en una llengua diferent de la seva, com és el cas de Kafka. Hi ha hagut molts escriptors amb orientacions sexuals diferents de les tradicionals, per dir-ho tal com es diu ara. En general, l’escriptura neix d’una inadequació de l’escriptor en relació amb el seu entorn. De tota manera, en el meu llibre no he pretès tant parlar de per què la gent escriu, sinó de com s’hauria d’escriure i de com s’hauria d’ensenyar a escriure.

—Els psicòlegs recomanen que tothom verbalitzi els seus sentiments per poder aconseguir l’estabilitat afectiva necessària. ¿L’exercici regular d’escriure s’hauria de recomanar a tothom?
-No sé si escriure és necessari per a tothom. Una persona que no té cap problema d’integració perquè se sent còmoda en l’engranatge social, moral laboral i econòmic potser no necessita escriure. En general, però, no hi ha gaires persones que s’hi sentin bé. Escriure, pintar o compondre sempre significa aturar-se, situar-se al marge del camí i mirar les coses des de fora. Per aquesta raó el que escriu se situa i se sent fora de la cadena. El seu lloc és estar fora de lloc. Julia Kristeva diu que el que no està enamorat, no es psicoanalitza o no escriu, està mort. Per entendre’ns, podríem afirmar que al llarg de la història l’escriptor químicament pur ha estat jueu, homosexual, tuberculós i comunista. Escriure és una manera d’enfrontar-se a la realitat creant una realitat paral·lela. Secundàriament, l’escriptor també pot escriure per guanyar-se la vida, conèixer gent, crear-se un prestigi... Essencialment, però, un autor escriu per defensar-se de la vida.

—El seu llibre reivindica les poètiques clàssiques i desmitifica les avantguardes. ¿Quin valor literari tenen els autors avantguardistes?
-L’avantguarda va ser un revulsiu davant el cul-de-sac academicista i encartronat del començament de segle vint. Haurà deixat força diners als marxants i una frescor que s’ha anat perdent amb el temps. Les obres dels primers dadaistes, futuristes i surrealistes són més fresques, juvenils i transgressores que les de tots els seus seguidors que han anat sorgint amb els anys. L’avantguarda és autodestructiva i, per tant, qualsevol intent de prolongar-la és ridícul. Es pot prolongar la novel·la històrica o la novel·la psicològica, però no l’avantguarda, que per definició és ràpida, àgil i caduca. Un avantguardista besavi és un contrasentit. Una obra avantguardista en un museu, també. Igual com és un contrasentit parlar de la tercera avantguarda, perquè d’avantguarda només n’hi ha una: la que va al davant. La tercera avantguarda és, pròpiament, la rereguarda. L’avantguarda va inaugurar un art que estava condemnat a no tenir continuadors. Si s’ha mantingut encesa aquesta flama ha estat per interessos espuris.

—Vostè denuncia l’existència d’un divorci entre els professors que ensenyen llengua i els que ensenyen literatura. ¿Per què es produeix aquest divorci?
-Un dels motius d’irritació que em van empènyer a escriure aquest llibre va ser conèixer especialistes en llengua que no llegeixen mai ni novel·la, ni poesia, ni contes, ni teatre; i especialistes en literatura que no arriben a obrir el diccionari ni la gramàtica. El mur que separa els dos àmbits l’ha construït l’especialista. Un escriptor ha de llegir textos d’altres autors, però també té la necessitat de consultar gramàtiques i diccionaris. Un escriptor que no llegeix literatura o que no consulta materials ingüístics és una fal·làcia. En el camp de l’ensenyament s’hauria d’insistir en l’ús instrumental de la llengua, perquè ara segurament els estudiants saben molta més lingüística que abans, però no escriuen pas millor, ja que no han convertit els coneixements en una pràctica. L’estudi només els ha servit per adquirir uns coneixements dels quals no treuen profit.

—Les facultats de filologia no garanteixen una base lectora prou sòlida als qui segueixen aquest estudis, segons afirma en el llibre. ¿Això succeeix perquè s’estudia la literatura des d’una òptica nacional i no universal?
-El problema és que la filologia, tal com s’ensenya a les universitats catalanes, és una art aplicada del nacionalisme. Per demostrar que som una nació, hem de demostrar que tenim una llengua i una literatura, de manera que hi ha persones que s’estan quatre o cinc anys estudiant-les. En canvi, hi ha una facultat de dret, una de medicina o una de física on no s’estudia pas dret català, medicina catalana o física catalana. Els estudiants de física estudien física universal i a classe només parlen d’un físic català si ha fet alguna aportació a la física universal. Una persona que estudiï filologia catalana pot acabar la carrera sense haver llegit Shakespeare o altres grans clàssics universals. En canvi, potser s’ha hagut de passar moltes hores llegint autors catalans de sisena fila. Aquest fenomen es produeix en totes les filologies, però el cas de la catalana és especialment perillós, perquè tenim unes llacunes importantíssimes en la nostra història literària. Si una persona només coneix la literatura anglesa o la francesa, inevitablement sabrà molt més que una persona que només conegui la catalana. A l’hora d’escriure, un autor català nota els nostres segles desèrtics. Per exemple, durant el període que ara ja no és políticament correcte anomenar Decadència, però que fins ara s’anomenava així, no hi ha autors catalans que es puguin comparar als autors anglesos, francesos i castellans de l’època. En comptes d’estudiar Laurence Sterne, els filòlegs catalans han d’estudiar el baró de Maldà. En comptes de llegir Quevedo, Milton o Molière, han de llegir el rector de Vallfogona. Ni tan sols en l’etapa següent, el romanticisme, la literatura en català no es pot comparar amb la literatura en anglès. No ho dic per autoodi, sinó perquè amb els Aribaus que tenim no podem anar gaire lluny.

—Al llibre, cita Jacint Verdaguer com un autor interessant...
-El cito com a exemple d’autor apreciat tant per la crítica erudita com pels seus contemporanis no especialistes. El que el converteix en un autor original és la fusió que fa en la seva obra de tota la literatura pagana amb la cultura cristiana. Donem molta importància als referents catalans, però tots els escriptors s’han format llegint els autors que més els han interessat, independentment de la llengua en què escrivien. Si ens hi fixem una mica, veurem que Mercè Rodoreda va viure a Ginebra, que Pere Calders va viure a Mèxic, que Josep Pla va voltar per tot Europa... Els autors catalans de més qualitat són justament els que han estat més oberts a l’exterior.

—Alguns dels escriptors catalans actuals més llegits apareixen citats en el seu llibre com a exemples d’autors d’escassa consistència literària. ¿Pot explicar la seva crítica a Isabel-Clara Simó, per exemple?
-Ha escrit llibres interessants, però últimament practica un stakhanovisme que es reflecteix en la qualitat.

—Manuel de Pedrolo tampoc no en surt gaire ben parat...
-És el símbol de tota aquella generació que es pensava que escriure en català era utilitzar paraules que no coneixia ningú.

—Tampoc no li agrada JoanPerucho...
-Es nota que té una formació en castellà molt més sòlida que la que té en català.

—Ni el convencen els llibres de Maria de la Pau Janer...
-El cas de Maria de la Pau Janer és un fenomen social i mediàtic que no té gaire relació amb la literatura. La gent que no llegeix potser creu que els autors que surten més a la televisió són els que val més la pena de llegir. Aquesta impressió generalment és errònia, no únicament en català. Tots aquests autors als quals m’he referit ara tindrien problemes per trobar un editor si escrivissin en anglès o en francès.

—Tampoc no s’està de criticar Daniel Cassany i Jesús Tuson, dos lingüistes catalans que han publicat amb èxit llibres sobre l’escriptura justament en la mateixa col·lecció on vostè ha publicat Un tramvia anomenat text...
-Els llibres de Daniel Cassany eren els que necessitàvem quan ens vam adonar que coneixíem la gramàtica però que no sabíem escriure. Va ser un divulgador de tesis anglosaxones aplicades al cas català. Els seus llibres han estat molt útils, i jo he estat molt actiu a l’hora d’utilitzar-los i recomanar-los. Però ell separa injustament la llengua de la literatura i deixa fora tota la tradició que jo reivindico de les poètiques clàssiques. Ell mateix s’autolimita seguint l’escola dels lingüistes no literaris. Estic convençut que sense llegir bons llibres és impossible aprendre a escriure. Jesús Tuson va més enllà: es permet jutjar escriptors seguint criteris lingüístics i aplicant la seva teoria als creadors literaris. Quan el que diuen els autors no s’ajusta a la seva teoria afirma que menteixen. Això ho trobo excessiu.

—També apareixen citats en el llibre escriptors estrangers d’un èxit notable que vostè no veu precisament com a autors d’una gran qualitat: Jack Kerouac, Tom Clancy, Frederick Forsyth, Isaac Asimov...
-Jack Kerouac és un dels típics autors que escriuen a raig, és a dir malament. Però encara hauria escrit pitjor si hagués escrit a raig en català. Escriure a raig en anglès ofereix algunes facilitats, perquè la literatura anglesa té una tradició que no ha estat interrompuda. Els altres escriptors estrangers que cito són autors de llibres d’èxit sense gaire rellevància literària, però s’ha de reconèixer que la seva tècnica és molt fina i depurada, i que tenen una gran capacitat per captar lectors. En català, lamentablement, no tenim gaires autors d’aquesta mena. Els escriptors de llibres d’èxit en català no tenen el mateix nivell de tècnica compositiva que aquests autors, perquè els falta una tradició literària sense llacunes.

—Com se sent un escriptor en llengua catalana quan pren consciència de les limitacions de la tradició literària de la seva vultura?
-L’escriptor no tria la llengua. És ella la que el tria i el fa veure el món d’una manera determinada. Si a casa seva s’ha parlat una llengua, està condemnat a parlar i escriure en aquesta llengua, tant si li agrada com si no. Hi ha autors que han canviat de llengua, però no és una opció fàcil. Passar-se al castellà tampoc no val la pena. Com a escriptor català, em sento fill d’una tradició intermitent i ciutadà d’un país diferent dels altres. Són dues coses independents l’una de l’altra. Per a un escriptor, poden ser negatives totes dues. A més, visc en un país que no disposa d’un estat propi. Això és molt important, però per a un escriptor no ho és tant com el fet de pertànyer a una tradició literària discontínua. Evidentment, per a una persona que vulgui dedicar-se a escriure és més avantatjós ser francès o anglès que ser català. Aquí, per exemple, un programa de llibres com era Apostrophes és impossible, no únicament perquè a la televisió catalana no hi ha programes de llibres, sinó perquè la proporció de lectors sobre el total de la població és molt més baix que a França.

—Tendeix a utilitzar el conte com a gènere literari modèlic a l’hora de posar exemples en el seu llibre. ¿Per quina raó dóna prioritat a aquest gènere per damunt dels altres?
-És el gènere que capta més l’atenció del lector. L’agafa per les solapes i no el deixa escapar. Sembla que tots els textos voldrien tenir aquesta intensitat pròpia del conte. És curt i econòmic. No hi sobra ni hi falta res. Per això l’he utilitzat com a model de etxt.

—¿Quins són els autors catalans actuals que li agraden més?
-Precisament acabo de publicar un article per a la revista Ajoblanco en què parlo de quinze prosistes catalans vius que val la pena llegir. Són Josep Palau i Fabre, Jordi Sarsanedas, Baltasar Porcel, Miquel Bauçà, Jesús Moncada, Terenci Moix, Pere Gimferrer, Biel Mesquida, Quim Monzó, Maria-Mercè Marçal, Miquel de Palol, Enric Sòria, Imma Monsó, Núria Perpinyà i Ponç Puigdevall. Els poden llegir perfectament un ciutadà suís o un ciutadà alemany.

—Vostè esmenta Josep Pla en el llibre com a precursor del Nou Periodisme...
-Josep Pla practicava el periodisme d’opinió, que és una de les branques de la literatura. La prova és que els seus articles es poden llegir ara i tenen molt d’interès. Josep Pla no era un periodista dels que escriuen textos amb data de caducitat immediata.

Tornar a Llibres