Eileen

   Si et cansen les frases inspiracionals, si no creus que els problemes se solucionen de manera automàtica només de desitjar-ho, si dubtes de l’eficàcia del karma a curt i mitjà termini, si no penses que tots els somnis es poden fer realitat tan sols que tinguis el coratge de perseguir-los, llavors potser no seria desassenyat que llegissis Mi nombre era Eileen (Alfaguara, sense traducció al català) d’Ottessa Moshfegh (Boston, 1981).

   L’Eileen del títol és un dels personatges més amargats de la literatura actual. Òrfena d’una mare desequilibrada, conviu amb el seu pare alcohòlic i treballa en un reformatori juvenil. No té amics, ni amants, ni tan sols aficions. Viu en una casa freda i bruta, amb prou feines menja, rep insults diaris del seu pare, es desplaça en un cotxe que fa pudor de vòmit i de diòxid de carboni. Eileen no només odia el Nadal; de fet, odia la felicitat, la netedat, l’ordre, la música. Les cançons que sent per la ràdio li fan venir ganes de tallar-se les venes, ja que la impulsen a pensar que en algun lloc se celebra una festa meravellosa que ella s’està perdent. Sobretot, és clar, s’odia a si mateixa, cada part del seu cos. Només se sent bé efectuant feines rutinàries al reformatori i imaginant que abandona la ciutat.

   La sordidesa no disminueix al llarg del llibre, més aviat augmenta a les últimes pàgines, quan el personatge que semblava que la redimiria resulta ser pitjor que ella. Quaranta pàgines abans que el llibre acabi es produeix un tomb argumental que de fet no la condueix a cap alternativa envejable, sinó que desemboca en una escena angoixant. El mèrit d’Ottessa Moshfegh és no donar-nos cap oportunitat, ni als lectors ni a la protagonista.

   Al contrari que altres protagonistes desgraciats, Eileen no cau bé ni al lector. És tan bruta, tan egoista, tan repulsiva en cos i ànima que no s’hi estableix ni un alè de compassió. Narrada en primera persona, la novel·la permet accedir a una mirada desproveïda d’esperança, a una marginació i una desgràcia en estat pur, presentada sense pietat i sense humor. Dickens, Disney i el Nou Testament plantegen històries tristes i doloroses que al final se solucionen. Tot defugint el final feliç, Ottessa Moshfegh presenta una mirada més coherent, gens inspiracional però potser més realista.

Tornar a Noms propis