Madonna & Emili Olcina

   A l’inici de Reservoir dogs (Quentin Tarantino, 1992), els components de la banda que està a punt d’atracar un banc seuen en un bar debatent el sentit del títol de l’àlbum de Madonna Like a virgin. Es podrien haver estalviat aquelles bromes casernàries si haguessin llegit L’art i el cos de Madonna entre la ciutat i l’aventura, d’Emili Olcina, publicat per Laertes el 1990.

   El 1990 Madonna acabava de fer trenta anys, o sigui que Emili Olcina només podia parlar de Like a Virgin, Who’s that girl, Like a prayer i Dick Tracy. He d’afegir que en l’assaig es desentén de la música i les lletres de les cançons per centrar-se en com es mostra en videoclips, gires i sessions fotogràfiques.

   De fet, el llibre es basa en la distinció entre una dona anomenada Louise Veronica Ciccone i la seva obra d’art, Madonna, que amaga determinats aspectes de la dona i posa èmfasi en altres. Louise Veronica ironitza sobre Madonna, que al seu torn es burla de Louise Veronica. L’artificialitat de la imatge pública serveix per revalorar la naturalitat de la dona de carn i ossos, sense la qual no existiria l’art. La combinació de la naturalitat i la codificació dóna com a resultat una estranya harmonia entre la fragilitat i la força. Madonna busca un compromís entre el territori conegut - la ciutat- i l’aventura, que eventualment podria conduir a la destrucció.

   Cofundador de l’editorial Fontamara, Emili Olcina (Barcelona, 1945) ha publicat contes, novel·les i un estudi sobre el cinema pornogràfic, així com antologies de literatura fantàstica i proletària. A partir de l’anàlisi de l’obra d’art anomenada Madonna, conclou que sempre hi resta alguna cosa intacta, a la qual no hi podria accedir ni tan sols un amant. La virginitat esmentada en el títol del disc significa precisament que Madonna és inaccessible: imposseïble. “L’home anhela la Deessa, la dona n’és una imatge”. Heus aquí el perquè del nom de Madonna.

   A partir de la gira Blond Ambition, Olcina estableix: “Dins el nou ordre poètic del món que ha anat revelant l’espectacle, el domini femení arriba fins a l’autosuficiència i la total prescindibilitat masculina.” A llarg del llibre, interroga Boucher i Goya, la matèria de Bretanya i la cosmogonia sumèria. Finalment, conclou que la novel·la Santuari, de Faulkner, explica Like a prayer, i que en el videoclip de Material girl Keith Carradine interpreta l’escriptor D.H. Lawrence, que és com dir que inclou una referència a L’amant de Lady Chatterley. Si algun lector troba que va massa lluny, li respondrem que, com diu Emili Olcina, “L’art i la bellesa se’n riuen, de les intencions.”

Tornar a Noms propis