Monzó, Bagunyà & Bastasic

   El fenomen més rellevant en la literatura catalana recent és l’obertura de l’Escola Bloom a Barcelona. No sé si els surten els números, però no tinc cap dubte que tant els professors com l’oferta formativa són d’alta qualitat. Esmentem, per exemple, els seminaris sobre Adorno, Foster Wallace, Stanislaw Lem o el titulat The Lady and the Victorian Novel. L’Escola Bloom també edita la revista Carn de cap, que ha dedicat al primer número a Quim Monzó o, més ben dit, al seu conte El meu germà.

   Quim Monzó ha passat per totes les etapes; escriptor de culte, autor de referència, patum consagrada i, finalment, vella glòria, és a dir, autor que ha deixat d’escriure (va publicar l’últim llibre de ficció el 2007). Durant molts anys, Monzó va aconseguir ser trencador i canònic alhora. Jo sospitava que la paradoxa va esdevenir insostenible a partir de dos fenòmens de canonització tan extrems com el discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt (2007) i l’exposició que se li va dedicar al Centre d’Art santa Mònica (2009). El text de Borja Bagunyà que obre la revista, però, detecta, l’autoprofecia del col·lapse en el llibre El millor dels mons (2001), on va aparèixer el conte El meu germà.

   Bagunyà comptabilitza en el recull un nombre elevat de morts, interrupcions, apocalipsis, taxidèrmies, epígons i fallides, fins al punt que l’entén “com una sèrie perfectament argumentada de raons per les qual ja no es pot seguir escrivint”. Conscient de la impossibilitat de mantenir-se com a “capgirador consagrat”, Monzó va enviar un missatge als lectors que és també un recull de consells per a escriptors. Per mantenir viu un autor sense el qual no seríem on som, Bagunyà proposa “alliberar-lo de la carcassa crítica”, retornar-lo al carrer, que és precisament el que fa Carn de cap, que inclou una dotzena llarga de versions, apropiacions i lectures d’El meu germà.

   La revista es clou amb un text de Lana Bastasic, cofundadora amb Borja Bagunyà de l’Escola Bloom. Bastasic troba en el text ressonàncies de la seva experiència vital, lingüística i literària. A partir del fet que en la seva llengua germà vol dir llevat, descobreix tot de fermentacions en el conte. El resultat són unes pàgines on el conte de Monzó rep afegitons, en el marge i també entre línies, en forma de dibuixos, reflexions, citacions i intercalacions. Aquesta marginàlia rizomàtica té components polítics, artístics, feministes i autobiogràfics.

   En aquest primer número, doncs, Carn de cap recupera, rellegeix i rescriu Monzó, que és el que malauradament havíem deixat de fer. El conte El meu germà es revela útil com a conclusió metafòrica de la trajectòria de l’autor, i també com a punt de partida per a una lectura personalíssima. Congratulem-nos perquè Bagunyà & Bastasic han arravatat el text a les institucions i l’han retornat a l’autor i al lector, dels quals no s’hauria d’haver separat mai.

Tornar a Noms propis