Pablo Neruda & Salvador Dalí

   Fa uns quants anys, a París, vaig veure la taula on escrivia Balzac i el llit on dormia Victor Hugo. La visita a la casa-museu d’un autor que hem llegit ens proporciona un coneixement empàtic, a mig camí entre la història de la vida quotidiana i la xafarderia més elemental.

   Les cases d’aquests escriptors ens permeten accedir a un espai privat. A ells no se’ls hauria acudit que els turistes acabarien peregrinant fins a la seva llar. Entrar-hi ens fa sentir la morbositat de l’intrús. Als artistes d’avui que tenen èxit en vida, en canvi, els pot temptar envoltar-se d’una determinada escenografia, ja que saben que la llar d’avui és el temple de demà. Em refereixo al Graceland d’Elvis Presley o al Neverland de Michael Jackson, que, més enllà de les habituals col·leccions d’extravagàncies i chinoseries, inclou parc zoològic i parc d’atraccions.

   Un dels primers autors que va ser conscient que la seva casa acabaria convertida en una barreja de mausoleu i parc temàtic va ser Pablo Neruda. A Santiago, Valparaíso i Isla Negra hi va deixar tres cases-museu d’arquitectura singular, plenes de manuscrits, antiguitats i obres d’art perquè anys a venir les apreciessin els viatgers previ pagament. Hi va afegir, per assegurar la jugada, col·leccions monumentals de cargols de mar i de mascarons de proa.

   La meva hipòtesi és que el triangle nerudià va servir de model al triangle dalinià. També Dalí va deixar tres espais personalitzats: dues cases que semblen museus i un museu que sembla una casa. Ell també va triar una cabana de pescadors i la va anar ampliant fins a fer-ne un habitacle laberíntic, que cal visitar en grups reduïts i torns rigorosos. Ell també hi va disseminar una ornamentació peculiar, fàcilment vinculable a l’imaginari que transmet la seva obra. Quan col·locava un ós dissecat al rebedor o un ou a la teulada, quan dissenyava la Sala Oval o la piscina fàl·lica, quan situava una barca al jardí, ¿ja pensava en el públic que pagaria entrada per veure-ho quan ell ja no hi fos? Nascuts amb pocs anys de diferència, ja fossin comunistes o monàrquics, perseguits o glorificats, Neruda i Dalí tenien una mateixa manera de concebre la posteritat, i el mèrit indiscutible de crear llocs de treball des de la tomba.

Tornar a Noms propis