Grace Paley & Josep Maria Espinàs

   Quan alguna cosa que ha succeït abans a altra gent ens passa per primera vegada, tenim la sensació que som els primers: el primer amor, el primer desamor, el primer fill, el primer mort, la generació tap.

   Cada generació està destinada a sentir-se tapada per l’anterior (també cada germà petit i cada promoció acadèmica). Els que hi eren abans s’han situat millor, i quan nosaltres hi arribem ens sentim maltractats. La generació tap hauria de plegar i deixar-nos entrar a nosaltres, però s’hi resisteix. Ens sembla una competència deslleial perquè ells ja hi són. No ens fixem ens els seus losers ni en els nostres winners, sinó en els vells que ens fan nosa i justifiquen el nostre impàs.

   Reculem, si us plau, fins a la primera generació de polítics després del franquisme, els nascuts als anys quaranta i cinquanta. Durant la Transició i després, van sumar dècades en el poder sense que es parles de generació tap. Alguns encara hi són, septagenaris, ocupant conselleries i càrrecs a Brussel·les. Res a dir: tenen experiència adquirida, saben moure’s en diferents països i en diferents idiomes. Endavant, nois.

   D’uns anys ençà, una colla de ciutadans entre els trenta i els quaranta anys han descobert que uns quants membres més veterans els tapaven l’accés (al poder, al mercat laboral, a les canongies) i han segregat la teoria de la Generació Tap com si ells fossin els primers tapats de la història: com si ells mateixos no estiguessin destinats, al seu torn, a tapar els següents (com si no ho haguessin començat a fer). Vindicatius i mobilitzats, agrupats sota el discurs de la Generació Tap, en els últims anys uns quants ciutadans nascuts als setanta han accedit a llocs de poder amb la sensació no només de triomf personal, sinó de desgreuge generacional. Com si haguessin nascut, de sèrie, oberts de ment i bones persones. Com si estiguessin més disposats que els altres a cedir el pas. Com si Pedro Casado fos generacionalment millor que Ernest Maragall (com si Bad Gyal fos intrínsecament superior a Quimi Portet). Ara bé, igual com la joventut no garanteix l’originalitat, no sempre l’experiència és un grau. Compareu, per exemple, Carla Simón i Albert Serra, o bé Melcior Comes i Carme Riera. És tan senzill –i entretingut- com fixar-nos en el que fan, i no només en la data de naixement.

   “Quins records podeu tenir els joves d’avui dia? Teniu fama de vestir bé i drogar-vos. Però no teniu cap sentit de la història; no teniu l’instint tràgic.” Ho va escriure Grace Paley el 1959. Però no cal anar a Amèrica. Un any després, el 1960, els ni-nis debuten a la literatura catalana a Els joves i els altres, de Josep Maria Espinàs: “Ni estudien, ni llegeixen el diari, ni van a veure les exposicions de pintura”. La cosa ve de lluny. Si de cas, la successió s’ha accelerat tant que aviat –aquesta tarda mateix- serà possible ser tap i tapat alhora.

Tornar a Noms propis