Rareses L’autoficció

La pregunta més impertinent que es pot fer a un autor és també una de les que apareixen més sovint a les entrevistes: “Aquesta novel·la, és autobiogràfica?”. La resposta més pertinent és, sens dubte, “I a tu què t’importa?”. Al capdavall, ens interessa la literatura, no pas les xafarderies.

   Al contrari que les xafarderies, la literatura requereix una iniciació, una immersió selecta en clàssics i moderns, una digestió, un discerniment lent, un aprenentatge que no s’acaba d’acabar mai. Ara bé, resulta que l’explotació laboral del periodista –especialment del periodista de cultura, i encara més del que s’encarrega de la secció de llibres- es concreta en una demanda permanent d’urgència, ja que tot s’ha de fer tard i de pressa. Ni destinant-hi les nits, el periodista té temps de llegir els llibres de tots els autors que ha d’entrevistar, de manera que és humanament comprensible –si bé injust des del punt de vista de l’autor- que la bateria de preguntes personalitzades sigui substituïda per clixés genèrics com el que planteja si es pot establir una relació directa entre l’obra i la vida de l’autor.

   El lector que no llegeix, aquesta figura paradoxal però inequívoca que reapareix amb força cada any per Sant Jordi, és un dels responsables d’aquest interès morbós. Poc avesat a gaudir de les subtileses de la ficció, busca altres al·licients en els llibres que li cauen a les mans. Potser perquè no ha après prou a valorar-ne els aspectes literaris, el lector que no llegeix es deixa absorbir pels detalls autobiogràfics, especialment els més desagradables: abusos, mentides, addiccions, estupres, incestos, agressions, totes les formes de la violència. És el mateix lector que quan fulleja la premsa se salta la secció de política internacional i recala sistemàticament en les pàgines consagrades a les separacions, reconciliacions i ulteriors discussions públiques protagonitzades per celebritats. Ara no sabríem si atribuir aquesta actitud a les mancances de l’ensenyament, als abusos del capitalisme tardà, a la falta d’autoexigència o a qualsevol altra causa sociològica o antropològica. Tant és. La qüestió és que la morbositat governa, i que l’autoficció n’és una de les manifestacions literàries dels nostres temps.

   Arribats en aquest punt, per solucionar el primer malentès demanem el concurs de l’etimologia. La paraula ficció prové del llatí fictor-fictoris, un substantiu que posseeix una gamma de significats que van des d'autor, artífex, artesà fins a escultor, modelador. L’obra de ficció és un artefacte, el resultat d’una llarga feina de planificació, de provatures, de paperera, del mètode d’assaig i error, de deixar reposar, de tornar-hi que no ha estat res, de reescriptures de reescriptures de reescriptures. Aquesta feina no només és llarga, sinó també diferent en cada obra perquè cada obra aspira a ser diferent (i malament sinó). El contrari de la ficció no és pas la realitat, ni els fets, ni la biografia, ni la història, sinó la improvisació, la mandra, la pressa, la manca d’estratègia, de revisió, d’ambició, de finesa. En la ficció, l’únic que ens interessa és que el resultat se’ns emporti lluny de nosaltres tot estirant-nos de la intel·ligència, o dels sentiments, o del joc, o del que convingui. No té cap rellevància si l’autor inventa tot el que escriu, o si explica la seva vida de manera fidel i minuciosa. L’únic que importa és que tingui gràcia, que ens faci el pes, que ens faci oblidar el mòbil durant una estona.

   Com que les nostres vides no tenen una estructura novel·lesca, com que no som déus que creem a partir del no res, el més habitual és que la ficció sigui el resultat de la decantació de vivències, sí, però també d’invencions, de somnis, de pors, d’altres ficcions, de materials diversos que acaben donant forma a un text que sembla original, tot i que l’únic original són les proporcions de material reciclat (heus aquí una mala notícia que hem d’assumir com abans millor: més que crear, reciclem). Els fets viscuts per l’autor solen ser un dels ingredients, sigui per fixar la trama general, sigui a l’hora de registrar una actitud, una escena, un àpat, un detall, un desig, un hàbit, una frase, una tranche de vie. L’únic rellevant és que l’autor es vegi amb cor de convertir aquests ingredients en una trama tibant, en una escena memorable, en una descripció que ens toqui la fibra, en una pàgina feliç. L’essencial és què –i com- hi succeeix, no pas on –i quan- va començar. Aquí ens pot ajudar una frase de Grace Paley extreta del recull de contes que acaba de publicar Edicions de 1984: “És curiós com la memòria patina fins a consistents representacions inventades a partir de boirosos records autèntics.”

   Quan Vladimir Nabokov evoca, a Parla, memòria, les passejades amb el seu primer amor pel Museu de Sant Petersburg o les formes rotundes de la seva institutriu belga, ens ofereix unes pàgines bellíssimes, i no sabem (ni ens importa) fins a quin punt és fidel a l’experiència personal. Quan inventa un personatge manicomial a Foc pàl·lid, el text ens captiva d’una manera semblant, i també resulta indiferent fins a quin punt es basa en fets reals. En primer lloc, perquè tots els fets són reals (en cas contrari, ja no són fets), i en segon lloc, perquè totes les ficcions es basen en fets (i en altres coses). Una pel·lícula mal plantejada, igual com una novel·la mal escrita, no se salva invocant uns presumptes “fets reals” que en cap moment poden compensar els errors de muntatge, de versemblança, de proporció. En realitat, quan una pel·lícula comença afirmant que es basa en fets reals, els espectadors s’haurien d’aixecar de les butaques i anar a demanar en bloc la devolució de l’import de l’entrada adduint que la seva intel·ligència ha estat insultada.

   Recapacitem. El primer malentès és l’oposició entre ficció i realitat. El segon malentès ve donat pel prefix auto, que en grec vol dir ‘mateix’. Si l’autobiògraf és el que escriu la seva biografia, l’autoficció deu ser la ficció escrita per un mateix, o més aviat la inclusió d’un mateix en la ficció. Com succeeix amb els “fets reals”, però, aquesta inclusió no és cap garantia de qualitat. Els escriptors d’autobiografies coneixen prou la importància de la invenció -i de la tergiversació, de l’oblit, i de les mitges veritats.

   Un altre malentès és la utilització de la primera persona. Escriure a partir d’un “jo” gramatical no significa internar-se en l’autoficció, sinó triar un recurs que, segons el cas, pot ser més o menys funcional o suggerent. Certament, els lectors que no solen llegir tendeixen a identificar l’autor amb el personatge que escriu en primera persona, o si més no a suposar-li una certa relació empàtica, cosa que ha originat molt malentesos quan el narrador resulta moralment reprovable, com ara el de Todas putas, d’Hernán Migoya, o el de Lolita, també de Nabokov (i fixeu-vos en la diferència de qualitat).

   Un altre malentès és el que s’origina en la frontera entre el periodisme i la literatura. L’ús de recursos literaris en el periodisme és molt anterior al segle vint. De fet, utilitzem figures retòriques cada vegada que obrim la boca, o sigui que no és estrany trobar-ne en reportatges i cròniques, com a mínim des de Daniel Defoe, o més aviat des d’Heròdot. A mig camí entre l’autoficció i l’autoperiodisme trobem el gènere gonzo, en el qual la figura del periodista acaba suplantant la notícia. Tot i que la majoria de les fonts situen el naixement del gonzo a principis dels anys setanta, als lectors de Josep Pla ens consta que és molt anterior: n’hi ha prou de recordar aquell article on descriu amb detall una conferència d’Ortega y Gasset sense que el lector s’assabenti en cap moment del tema de la conferència.

   Un altre malentès relacionat amb l’autoficció és la inclusió del nom de l’autor en el text. En més d’un conte fantàstic de Jorge Luis Borges, per exemple, un dels personatges es diu Borges, però aquest recurs no converteix el conte en autoficció a no ser que situem la nostra credulitat al nivell de Cuarto milenio. Seguint aquest fil delirant, hi ha qui sosté que és autoficció la Divina Comèdia (no és broma).

   Quan, fa pocs anys, el Magazin Littéraire va dedicar un número especial a l’autoficció, ja s’hi suggeria una certa fatiga. Al segle XIX, Charles Baudelaire va constatar que, si bé el conte i el poema són purs, la novel·la és un gènere bastard que no coneix cap límit. «Com molts altres bastards”, afegeix, “és un nen consentit a qui tot surt bé». Potser per això ningú pot afirmar de manera seriosa que és bo, o dolent, que la novel·la inclogui (o exclogui) aspectes autobiogràfics.

   Entre les tendències que detecto en els llibres que m’han agradat últimament no hi ha l’autoficció, i sí la novel·lització lliure de fets de la història recent, que aspira més a oferir un retrat de l’atmosfera d’un lloc i una època que no pas un reguitzell de dades viquipèdiques. Les noies, d’Emma Cline, se centra en els assassinats perpetrats per la família Manson; El gran salt, de Jonathan Lee, explica l’atemptat de l’IRA contra Margaret Thatcher; Marlon James, a Una breu història de set assassinats, recupera un altre atemptat, en aquest cas contra Bob Marley; Claudio Magris, a No és procedent, novel·la la història de l’únic forn crematori d’Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. Si val la pena llegir aquestes novel·les no és perquè narrin fets històrics, sinó perquè estan ben escrites; com en el cas de l’autoficció, la veracitat no és més que un plus.

   Més exemples. De tots els autors que han escrits sobre els camps d’extermini, els que dominen millor l’art de la ficció són Primo Levi i Imré Kertesz (hi podríem afegir, a no gaire distància, Joaquim Amat-Piniella). Si és possible escriure una novel·la dolenta sobre les atrocitats d’Auschwitz, imagineu com deu ser explicar una vida anodina en primera persona. Tanmateix, un bon autor pot escriure sobre el que li vagui. La lliçó de tedi en el parc, d’Eugeni d’Ors, per exemple, es pot entendre com un llibre fascinant sobre el no res. Aquesta seria la diferència entre periodisme i literatura: del periodisme només ens interessen els fets, mentre que la literatura incorpora valors estètics; per això rellegim, anys després, un sonet, però no un informe meteorològic.

   Els meus autors favorits són els que, prenent poc o molt material de les seves vivències, han sabut crear un univers literari autònom, autosuficient, on m’agrada passar-hi estones. Tres exemples recents: Un rodet de fil blau, d’Anne Tyler; Puresa, de Jonathan Franzen; Germà gran, de Lionel Shriver. No és que m’agradin perquè “inventen”; si el que novel·len ho han viscut, ja m’està bé. Per sort o per desgràcia, no n’hi ha prou amb explicar la nostra vida amb fidelitat per suscitar interès. Si em cansa Karl Ove Knausgard no és perquè parli d’ell, sinó per la manera com ho fa, igual com em pot cansar un certificat notarial. Que no tinc res contra de les obres basades en la vida de l’autor ho demostra que he celebrat la recent La Triomfant de Teresa Cremisi, igual com celebro obres semblants de Guadalupe Nettel, d’Amélie Nothomb o d’Enrique Vila-Matas.

   Em molesten, en canvi, els autors que narren les seves vides com si desconfiessin de la seva capacitat de crear un món autònom, com si es prohibissin el plaer sublim d’inventar. En aquests casos, pot ben ser que l’autoficció no pugui sostenir el llibre, que acaba caient pel seu propi pes, com en els quadres de Dalí on les crosses proven en va de sostenir unes masses toves, amorfes, que desborden pels costats, condemnades a estampar-se a terra de manera irremissible.

   Entenc la literatura com una gradació que va de l’autobiografia pura a la creació igualment pura (difícils de concebre, totes dues), passant per multitud d’estadis intermedis. Una pregunta sense sentit seria: ¿fins a quin punt és autoficció Incerta glòria? Valentí Puig, Marta Rojals, Emili Olcina, Jordi Lara, Imma Monsó i Jordi Dausà, per posar exemples recents, transiten amb perícia entre els dos mons, Llegeixo amb plaer els nostres clàssics moderns que aparentment defugen l’autoficció, com Mercè Rodoreda, Jesús Moncada o Jaume Cabré. Recentment, m’han complagut novel·les que flirtegen amb l’autoficció com Germà de gel, d’Alícia Kopf, o La mecànica de l’aigua, de Silvana Vogt. De Miquel Pairolí, Màrius Serra, Antoni Puigverd i Adrià Pujol m’ha interessat més l’autoficció que la ficció, al contrari del que em succeeix amb Jordi Puntí, Toni Sala i Francesc Serés. Joan Daniel Bezsonoff em complau en els dos àmbits, mentre que Julià Guillamon no ho fa en cap. Avui dia, entre l’última fornada d’autors predomina l’interès per l’autoficció, però personalment continuo preferint l’ofici d’Eduard Márquez, Núria Perpinyà, Sebastià Roig i J.N. Santaulàlia, als quals podem afegir joves conreadors de no-autoficció com Borja Bagunyà, Marc Pastor i Víctor Garcia Tur.

   Ho explica molt bé Evelyn Waugh en una frase citada per James Salter a L’art de la ficció: “Has de remenar en aquesta pila immensa d’enderrocs fumejants que és l’experiència, mig sufocada pels gasos i la pols, gratant i furgant fins que hi trobes alguns objectes de valor que hi havia llençat.” Les paraules rellevants no són enderrocs o experiència, sinó remenar, gratar i furgar.

Tornar a Rareses