Paco a Banyoles

Si era dijous 8 de juliol, allò era Banyoles. L'acte va començar amb retard, a un quart d'onze. Dos absents: J.M. Fonalleras, que és mig banyolí, i Miquel Aguirre, l'únic ésser humà que ha quedat dues vegades finalista del premi Just Casero. En poques paraules: lectura de contes al cafè Iquitos, organitzat per la Irene de la Llibreria L'Altell. Inicia la lectura Núria Esponellà, amb dos contes breus, ciència ficció liricocrítica. La segueix Josep Pastells, premi Recull i ínclit aspirant al Casero: llegeix, francament bé, un conte d'humor quotidià. Després arriba el torn al redactor en cap d'El mel d'Émile: Camí del mar (conte insígnia). El segueix Jaume Fàbrega, que llegeix un conte medieval i escenifica un dinar a l'edat mitjana (seguint les normes de bona criança). I finalitza la ronda Lluís Casamitjana, el percentatge gerontocràtic de la nit, amb un conte un xic marranot. Entre conte i conte, i de vegades entremig, Paco Viciana toca new age medievalitzant amb un salteri preciós. 

Com que la gent no se n'anava, el redactor en cap va reincidir amb una versió actualitzada de Flors de plàstic, mostra de narrativa fonètica recuperada del primer llibre de contes. Josep Pastells va contraatacar amb una conte teatral, Núria Esponellà va llegir la seva contribució a la poesia sobre Cadaqués -va agradar molt-, i Lluís Casamitjana va resumir l'Inferno de Dante en cinc folis. Nota final: progressa adequadament. El millor, sense cap mena de manera de dubte -que diria Trabal-, va ser Paco Viciana. 

Entre els assistents, cal destacar la presència encoratjadora de Guillem (l'enfant Terribas), de l'alcalde sortint de la vila, de la germana d'Oriol Castanys, d'una cantanta provençala que volia ser alcaldessa i que diuen que no es renta mai, de molta jovenalla, i d'alguna gata en zel (no és metàfora).

L'any que ve, més: contes més curts i a omplir el Poliesportiu (cobrant entrada, ça va de soi).