Un subscriptor domiciliat a Praga ha tingut la gentilesa d'enviar-nos una crònica sobre els fets recents que han aparegut a la premsa, tot i que obscurs per a qualsevol persona que no els hagi viscut. En aquest número, doncs, El mel d'Émile es limita a reproduir aquesta visió directa, subjectiva, entenedora i necessària. El cronista és Antoni Ferrando, format a la trinxera dels Llibres de l'Índex i autor d'un llibre sobre Praga.

Praga

El rotor de l'helicòpter de la policia, l'espetec de les salves de gas lacrimogen, l'udol de les sirenes i el tuf dels contenidors d'escombraries cremats són el punt de partida per a aquesta crònica ràpida del que va passar a Praga ahir, 26 de setembre, el dia que s'inaugurava la reunió anual del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial. Canons d'aigua contra llambordes arrencades dels carrers, perquè l'antiquada infrastructura de la capital txeca encara manté molts carrers empedrats. Transports blindats contra barricades improvisades. Porres contra pals. Algun cotxe cremat i la ritual trencadissa de vidrieres al McDonalds. Trens de policies de reforç arriben de comarques. Una cinquantena de ferits i destrosses materials. Al vespre, mentre l'elit local i els peixos grossos de les finances mundials reflexionaven sobre la pobresa del món entre còctels i canapès, al carrer policies i manifestants continuaven atonyinant-se mútuament.

A la ciutat de la revolució de vellut se'n fan creus. La bona gent que s'autodefineix com a "normal" no es pot creure que els passi una cosa així. Polítics i periodistes atien la xenofòbia local culpant dels aldarulls els estrangers. Des de fa setmanes, polítics de tots els colors de l'espectre han estat donant a la qüestió de l'ordre públic un predomini aclaparador, quasi excloent de la resta de consideracions. D'aquesta manera s'ha fomentat el nerviosisme de la població. S'ha establert una setmana de vacances escolars per induir la gent a tocar el dos. Fullets impresos per les institucions recomanaven al públic protegir finestres i aparadors amb plafons, contra pedres i còctels molotov. El súmmum del deliri paranoic l'ha aportat l'alcaldessa del districte més afectat pels enfrontaments, quan ha demanat la intervenció de l'exèrcit. L'estratègia ha funcionat.

Quan la primera cadena de la televisió estatal serveix a les famílies treballadores a l'hora de sopar imatges dels aldarulls, el poder de la imatge ho anul·la tot. No existeix res més que els manifestants tirant pedres a la policia. La bona gent s'indigna i s'escandalitza. Es troba a faltar l'eficàcia dels mètodes antidisturbis de la policia comunista. Alhora, i de manera ben esquizoide, les banderes roges d'alguns manifestants provoquen associacions d'idees d'allò més sinistres en relació amb el passat del país. A la verduleria de la cantonada, al carrer de la nostra oficina, han tapat els aparadors amb plafons. És cert que està relativament prop del Centre de Congressos on se celebren les reunions. Però alhora és una modestíssima botigueta de barri. L'amo i la clientela competeixen a veure qui la diu més grossa, amb una seguretat que ni que el primer ministre els ho hagués dit personalment en un esmorzar de treball: "són estrangers", "són professionals", "algú els paga", són algunes de les delícies que atribueixen als manifestants.

Vet aquí l'èxit inapel·lable d'una operació de rentat de cervell perfectament orquestrada, amb la col·laboració impagable de la premsa. Els periodistes txecs es limiten a fer de portaveus dels ministres. És clar que no és realista esperar premsa de qualitat en un país on el salari mitjà trigarà anys a arribar a les cent mil pessetes, i on el periodista d'avui demà és cap de premsa d'un banc o d'un ministeri. Quant als polítics, els que surten escollits a Praga pertanyen al poderós Partit Cívic Democràtic (ODS), d'ideologia conservadora, amb un component populista i dogmàtic que fa escruixir, especialment si es pensa que fa deu anys la immensa majoria acataven passivament el règim comunista. Avui són tots, tret d'alguna excepció honrosa, "més thatcherians que la Thatcher". L'ODS és un partit fort, ha estat al govern, i es manté alt en les preferències de la població.

La qüestió de l'ordre públic en sí mateixa està exorbitada per la premsa i els polítics populistes. La cinquantena de ferits s'ha de contrastar amb més de vint mil persones entre policies i manifestants, sembla que a parts iguals (avui dia 27 en el moment d'escriure això s'arribarà a un policia per manifestant). S'ha de dir que la policia fa una labor de contenció pròpia de les policies del món desenvolupat. Es limita a tallar la circulació en determinats punts de la ciutat i repel·leix els atacs. En aquest sentit s'ha descobert una policia professional i democràtica. La dinàmica de la violència és, però, implacable. Elements dels dos bàndols perden el control en determinades situacions. Trencar vidres a altes hores de la nit ja és realment inútil i representa per damunt de tot males relacions públiques. Sí que hi ha elements incontrolables entre els manifestants, arreplegats de tot Europa que han vingut a Praga "a fer mal". Alhora, amb la simetria inevitable, policies estressats han apallissat grups pacífics, o han retornat pedres als manifestants. Però és clar que als botiguers angoixats ansiosos de veritats rotundes no se'ls pot anar filant prim.

Prou de parlar d'ordre públic, passem a la naturalesa de la protesta. Personalment estic convençut que sense manifestacions i protestes els financers no se sentirien obligats a justificar-se, i la crisi de legitimitat de les institucions de Bretton Woods no seria tan evident ni se'n parlaria tant. Hi ha per tant motius per a protestar, i les veus en contra van des dels de l'organització italiana !Ya basta!, inconfusibles en les manifestacions perquè van vestits amb granotes blanques, fins a economistes de la talla de Stieglitz o Sachs. Polítics com Clinton o Havel han fet gestos cap a la protesta. L'americà va legitimar les protestes de Seattle. 

A Praga, abans de l'inici de la reunió del FMI, el president txec va reunir en un acte líders de la protesta i els senyors Wolfensohn, del Banc Mundial, i Kohler, del Fons Monetari Internacional. A les preguntes concretes del senyor Bello, un científic filipí (p.ex. ¿Per què van donar suport a dictadures criminals com la de Suharto a Indonèsia?) no hi va haver respostes del mateix calibre. Kohler va arribar a dir que ell tambe té cor, i Wolfensohn que està convençut que no són tan dolents. En la inauguració de les reunions, Havel va dir unes paraules davant els delegats en la línia habitual, irreprotxable i ben intencionada. Farà goig de llegir quan es publiqui. Kohler i Wolfensohn van continuar parlant de "lluita" contra la pobresa. Breu, les protestes han col·locat els financers a la defensiva i els obliguen a soltar tot de grotesques vaguetats humanistes al primer periodista que se'ls posa al davant. Això és, però, irrellevant, perquè els dos financers esmentats al cap i a la fi només són funcionaris. Hi ha altres resultats. Les protestes van aturar un préstec del Banc Mundial a la Xina, destinat a continuar devastant el Tibet i repoblant-lo amb gent de fora de la regió. El govern xinès ho haurà de finançar amb recursos propis.

El gruix dels manifestants són estudiants i gent jove procedents de les classes mitjanes occidentals. Això ha estat així des de l'inici de les primeres manifestacions contraculturals als anys seixanta, als Estats Units i a Europa. No podria ser ningú altre: els joves de les classes altes estan massa ocupats formant-se per a ser tan egoistes, curts de vista i insadollables com la generació dels pares. Els joves que neixen pobres tenen prou feina a sobreviure, i així alguns s'han de fer policies. Solament els fills de les classes mitjanes tenen la possibilitat de rebre una formació, adquirir una capacitat d'indignació moral per l'estat del món, que els poderosos insisteixen a pintar de color rosa, i alhora organitzar-se i actuar. 

Precisament, és interessant des del punt de vista sociològic veure que a Txèquia també està creixent un moviment alternatiu i contracultural anàleg al dels altres paisos de la Unió Europea. La noció de classes mitjanes és problemàtica a Txèquia donat el baix nivell d'ingressos general, i així s'han de considerar altres paràmetres com nivell de cultura i formació, seguretat en el treball, pròpia de professors i treballadors del sector públic, etc. És a dir que la classe mitjana txeca existeix tot i que sigui pobra, i deu anys després del comunisme ha produit una generació de gent de vint-i-pocs anys que ja no tenen cap experiència de la dictadura, passen totalment dels partits, la política i els politicastres i surten al carrer a protestar contra la mundialització entesa com la causa de tots els mals. 

Aquest fet seria un indici més de la imparable occidentalització del país, i probablement, per a aquests joves de la nova contracultura txeca, els fets del 26 representaran l'accés a la majoria d'edat organitzativa i a la integració en les xarxes mundials de la nova contracultura. En conclusió, reprovar una vegada més la histèria que els mitjans de comunicació generen amb l'ordre públic. No és tan important, no n'hi ha per a tant, tot i que a qui li cremin el cotxe li importarà un rave el benestar de cent mil negrets morts de gana i fred i clamarà al cel contra la decadència de la civilització, abans de procedir a cobrar l'assegurança. Quant als policies, contenir manifestacions és una cosa que tenen en la descripció de treball. Quant als incontrolats, les organitzacions principals de la protesta ja se n'han distanciat. No és real ni just prendre una part de la protesta per un tot. La realitat no és el que surt al telenotícies.

Encara hi ha un argument que critica la falta de legitimitat de la protesta. Es retreu a les ONG que no són democràtiques, que ningú no les ha votat. L'argument és tan menyspreable que no mereixeria ni ser contestat, però és tan fàcil fer-ho: res no impedeix que surti una ONG amb eslògans com: "Coca-Cola per a tots!", "Visca McDonads!", "Gasolina a trenta peles i dos cotxes per a cada família treballadora!", "Nuclear sí gràcies", "Volem productes barats, i als morts de gana del món que els bombin!". En general, els joves, perquè són joves, no han tingut temps de mentir i adaptar-se per a continuar vivint. Per tant, tenen raó per principi. I els que es revolten contra un estat de coses miserable, encara més.