Breu antologia del disbarat
El mel d'Émile núm. 7 recopilava un seguit de citacions lúcides i depriments sobre l'educació. Era allò de riure per no plorar. Ara ha arribat el moment d'oferir una selecció de burrades que he localitzat en exàmens diguem-ne reals. Durant aquest últim any i mig les coses han canviat: ara potser es tracta de plorar per no riure.
Un dels meus llibres d'humor negre preferits és l'Antología del disparate de Luis Díez Jiménez, catedràtic d'institut durant el franquisme i incansable recopilador de contestes d'examen de caracter depresivohilarant. Entre les meves preferides hi ha aquestes dues: "El encéfalo es el sexo de las flores" i "El primer fin de la sociedad es la comprensión de las personas, que por el hecho de haber nacido en un país, deben comportarse como si fueran gente civilizada". En el pròleg de la primera edició, l'autor esbossa dotze categories de disbarats (fonètics, integrals, rebuscats...) i estableix amb clarividència -en ple any 1965- que, pel que fa a l'ensenyament, "lo fatal es andar cambiando continuamente".
Des de llavors hem viscut l'apoteosi de la revàlida, el fulgor i la decadència del BUP, els oripells de la Reforma i actualment ens hem instal·lat en una confusió descentralitzada des de la qual pot ser enriquidor fer públics uns quants disbarats recents, que entenc que poden servir d'aportació al debat en curs. En pocs però intensos anys com a professor d'ensenyament secundari, una de les maneres d'afrontar una tasca tan poc engrescadora com la correcció d'exàmens ha estat seguir l'exemple de l'eximi Díez Jiménez.
Amb el temps he comprovat que l'alumne d'avui dia és molt refractari a deixar una pregunta sense contestar, ja que s'estima més arriscar-se a fallar la resposta que no pas reconèixer directament que no la sap. La ignorància no solament proveeix de confiança, com asseverava sant Jeroni, sinó que en molts casos té la virtut d'aguditzar la creativitat. És el cas de l'alumne que va aplicar la lògica del prefix en sostenir que impartir significava "no anar-se'n". La confusió és més aviat idiomàtica i ortogràfica en la definició que un altre estudiant va donar de l'oïda: "el fet d'escapar-se".
Quanta raó tenia l'alumne de Díez Jiménez que assegurava que "la inercia es la propiedad más importante de las ciencias". Els errors inconscients poden conduir a veritats involuntàries, a hipèrboles fantàstiques o a mostres de cinisme filosòfic. És el cas de les respostes que vaig rebre a una pregunta sobre neologismes. Després d'estudiar el significat de bio i de logia, semblava fàcil definir la disciplina que els reunia en una sola paraula. Els alumnes podien recórrer a una definició personalitzada o a la canònica, que estableix que "la biologia estudia els organismes". Doncs bé, en un lapsus no sé si freudià, un estudiant va contestar que la biologia és "la ciència que estudia els orgasmes". Un altre alumne va encertar la definició, però va copiar malament la paraula definida, de manera que, segons la seva visió, la disciplina que estudia els organismes és la biografia, observació que no es pot considerar inexacta.
La intuïció pot ajudar a respondre en cas de llacuna mental extrema. Per exemple, sembla indubtable que una definició possible de "família lèxica" és "paraules que estan emparentades". Una ment lluitadora és incapaç de deixar en blanc la resposta a una definició de "determinant" quan pot escriure una definició tan indeterminada com aquesta: "Una paraula que designa l'acció d'alguna cosa o algú de fer alguna cosa".
La creació lèxica i la capacitat alquímica de transformar la confusió en coneixement fan possible que davant una pregunta com ara "tipus de noms propis", un alumne pugui respondre "propis i estrangetius". D'altres que simultanegen l'estudi de l'ESO i del codi de circulació poden respondre en un examen de literatura medieval que un senhal és "una cosa per dirigir el trafic", i un sirventès, "una persona que serveix a les altres". El pànic a la resposta en blanc crea aquests fenòmens semàntics, situats entre la gregueria i els monstres del doctor Moreau.
La història de les llengües també esta subjecta a la creativitat: "Les llengües romàniques van néixer gràcies a uns romans que van descobrir mitjançant una sèrie de fracassos les llengües." Però la meva resposta preferida és la que va donar un estudiant en un examen sobre prefixos. Després d'haver estudiat que poli significa "diversos", la definició que va donar de polígon faria les delícies de Lewis Carroll: "Un quadrat amb sis costats". Inevitablement recorda la definició que al seu dia va recollir Díez Jiménez: "Se llama polinización a la invasión de los polinomios".