Galería Cyprus
A l'entrada de la galeria d'art Cyprus, un empleat va indicant als conductors on han d'aparcar. Sobre la gespa, ordenats en fileres, predominen els vehicles amb matrícula de Barcelona. Quan el visitant hi accedeix, el primer que veu és un olivar discret -amb escultura- i unes oques magnífiques. Abans d'arribar a la galeria pròpiament dita, el camí passa per davant d'un gat que dormisqueja davant una botigueta d'antiguitats. L'entorn sembla obra d’un decorador transformat en paisatgista: el pendent que mena a la sala d'exposicions té la inclinació justa per apreciar la perspectiva, i la gespa presenta el punt precís de flonjor. Els convidats, per la seva banda, intercanvien opinions en un volum moderat.
La sala d'exposicions aplega l'obra d'un artista infantiloide que no agrada ni als nens. Fins que hi arriba, el visitant se sent embolcallat per l'harmonia i l'equilibri, però aquesta sensació desapareix davant els quadres, d'un lletgisme de filiació pija.
Sortint de la sala, els passos s'encaminen cap a l'àmplia terrassa on se serveixen begudes. Un cop allà, se senten més comentaris referents a la panoràmica que es contempla des de la terrassa que no pas a l'exposició d'art que ha congregat els visitants. No em puc estar de referir dues frases pronunciades amb èmfasi per dames forasteres: «C'est mieux que la Provence!» i «Esto es paga llogag!». Qualsevol romàntic s'alegraria d'aquesta victòria de la natura per damunt de la cultura. En honor de la veritat, cal consignar que la vista és extraordinària. Des del promontori on s'aixeca Sant Feliu de Boada, el perfil de les Medes destaca sobre els reflexos del mar, i el pedró de Pals es retalla al capdamunt dels camps de color ocre. Més enlla, boscos ondulants d'un verd fosc i un cel on vola un ultralleuger que sembla la rúbrica d'un déu benèvol. Tot plegat presenta un aspecte sobri i apacible: civil.
El públic congregat és conscient que forma part de l'espectacle. Les dones passegen vestits exclusius o minifaldilles amb similar indolència mentre esperen que tornin els homes que els han anat a buscar vi blanc. No formo part del gremi dels paparazzi: només reconec Jaume Vallcorba, la germana de Manuel Campo Vidal, un nipòfil eminent anomenat Jordi Pagès i alguna cara de la televisió. Fa uns anys hi vaig trobar en Miquel Alzueta.
El més curiós és que aquest espai sigui obra d'un empresari tèxtil de Sabadell, que juntament amb la seva esposa va començar col·leccionant peces d'art i va acabar establint-se en un dels racons més exquisits de la zona. La bellesa és la millor inversió, potser l'únic en què val la pena gastar la plusvàlua. L'únic problema és que el "marc natural" pot posar en evidència les limitacions dels quadres.
Fins aquí, he actualitzat una crònica periodística que vaig publicar fa anys amb el que vaig trobar ahir al mateix lloc, en un vernissatge similar. La decadència creix: menys begudes i cap menja exòtica. Els gots de plàstic s'apilonen damunt les ruïnes de l'antic mas. Del nom del pintor, ni me'n recordo. La banalització de l'Empordà és constant i imparable.