Premsa catalana
El bilingüisme origina un esforç que, ben aprofitat, podria servir per reduir les despeses energètiques del país. Aquest és el pensament que em ve al cap cada vegada que obro El País i, en el plec de l'edició catalana, llegeixo textos en castellà d'escriptors i periodistes que conec i amb els quals em comunico habitualment en llengua vernacla. Ignoro si en algun moment va ser inviable que redactors autòctons escrivissin en llengua autòctona per a lectors autòctons. En tot cas, no acabo d'entendre, ara i aquí, el sentit d'una llengua intermèdia en l'edició catalana ("cuadernillo regional", en diuen a la seu) d'un diari que passa per ser el de la intel·lectualitat que va lluitar, entre altres coses, pels drets nacionals. No sé si cal afegir que les edicions catalanes de diaris amb seu a Madrid han seguit un model semblant (o millorat: El Mundo permet als seus col·laboradors que triin entre les dues llengües oficials al Principat).
Un altre cas és el de La Vanguardia, un diari del país, percebut per tothom com a tal i que ven pràcticament tota l'edició a Catalunya. ¿Perdria o guanyaria lectors si oferís el producte en la llengua pròpia? Ho ignoro. La Vanguardia va néixer en una època en què el català no estava consolidat ni com a llengua de cultura en general ni com a llengua periodística en particular. La inèrcia ha conduït a la paradoxa següent: hi comencen a aparèixer cartes de lectors en català, però a la mateixa pàgina els autors que s'han donat a conèixer amb llibres en aquesta llengua hi publiquen articles en l'altra.
Tant en el cas de l'edició catalana d'El País com en el de La Vanguardia, el producte informatiu que ofereixen s'adreça a un tipus de lector de cultura mitjana-alta que, en cas que no tingui el català com a llengua pròpia, la domina prou per llegir-hi el diari. En tots dos casos, es tracta de periòdics informatius-interpretatius d'un cert prestigi. A la capital de Catalunya, davant d'un quiosc, el lector pot optar entre diaris dotats d'una àmplia xarxa de corresponsals, amb nombrosos articulistes internacionals i pàgines seguides pels especialistes del sector, o bé per un diari (dos, si comptem El Punt) en català diguem-ne més modest.
Certament, cada dijous trobem, encartat dins l'edició catalana en castellà d'El País, un quadern en català dedicat a autors catalans: com si el català fos una llengua merament "literària" (en el pitjor sentit del terme), útil per parlar de Verdaguer, però no de política, d'economia, d'esports. Afegim-hi que La Vanguardia ofereix setmanalment el suplement Culturas, on és usual que crítics catalans escriguin en castellà.
El projecte del Diari de Barcelona va ser un intent de trencar aquesta dinàmica perversa, ja que es proposava normalitzar la llengua catalana en un sentit explícitament antipujolista. Com era previsible, el projecte va ser atacat per sectors autoanomenats catalanistes que no havien formulat mai cap crítica a la llengua de La Vanguardia o a la de l'edició catalana d'El País, però que consideraven imperdonables vint o trenta llibertats gramaticals que el Diari de Barcelona es prenia amb el català. Fent gala d'un sectarisme ridícul però eficaç, aquests grups de pressió dotats d'un concepte tan gallinaci de la nació van contribuir a enfonsar aquell projecte, amb la qual cosa van consolidar la falsa i interessada relació d'identitat entre la llengua catalana i CiU.
Durant la llarga agonia del rotatiu i durant els mesos immediatament posteriors, un cert nombre d'antics periodistes del Diari de Barcelona van fitxar per un nou diari que oferia la quadratura del cercle: una empresa periodística al servei de Convergència i Unió i en castellà. Amb El Observador, el nacionalisme acultural i extralingüístic va assolir un punt d'incoherència difícilment superable. Un cas curiós va ser el dels periodistes que, després de sentir-se a dir espanyolistes per escriure "apendre" i "sisplau" al Diari de Barcelona, van començar a escriure "aprender" y "por favor", ara sí, amb la benedicció del nacionalisme benpensant.
Mentrestant, havien mort projectes dignes com Crònica o El Món (on es van formar en català uns quants periodistes de l'edició catalana en castellà d'El País) i es consolidaven altres publicacions locals i comarcals en català, fet positiu en si mateix, però que semblava confirmar que la llengua catalana només servia per a un nombre molt reduit de funcions informatives: per parlar de literatura catalana, per exalçar CiU o per cobrir les notícies "de comarques". Faltava encara un projecte global, crític i metropolità.
Més endavant va aparèixer el primer diari autènticament bilingüe de Catalunya: El Periódico, que és alhora el diari més venut dels que s'han publicat mai en llengua catalana. El plebiscit diari dels quioscs demostra que la meitat dels lectors opten per la premsa en català. Tractant-se d'un diari popular però no sensacionalista, dirigit a lectors de cultura mitjana, el fet indica, si més no, que els lectors d'informació general no semblen estar predisposats contra els diaris en llengua vernacla.
Ara imaginem un alumne català que cursa batxillerat. Davant el quiosc s'adona que la llengua que li ha servit per estudiar durant tota la vida no és útil per accedir a informacions elaborades al seu país per gent que, com ell, viu en català i, cada vegada més sovint, ha estat educada en català. Algun pensament semblant podria tenir un estudiant de català de qualsevol universitat d'arreu del món que visités Barcelona. És inevitable, llavors, fer una pregunta com la següent: no cal insistir que el castellà pot ser útil per traspassar les fronteres catalanes i guanyar quota de mercat a la resta de l'Estat o del món, però ¿com és que es viu amb tanta naturalitat que el català no sigui útil per a la premsa diària elaborada i consumida a Catalunya i que no aspira a transcendir l'espai comunicatiu català?