Música fins al final

Les declaracions tranquil·litzadores segueixen el ritme dels cants de sirena. Se succeeixen els encoratjaments, les claudicacions, les crides a la calma, a l'autoestima, a mantenir la flama. Savis, analistes, administradors i usuaris en general esperen el seu torn davant el micròfon. Uns demanen excel·lència, d'altres realisme, d'altres eutanàsia. Tenim una llengua oficial, literària i vehicular, però són legió els qui sostenen que fa aigües. Entre l'alarmisme, el menfotisme i la complicitat, la sensació que s'imposa és que el català ha topat amb algun iceberg que no constava als mapes, i que comença a enfonsar-se amb tots els bibelots i oripells que fan al cas.

Una i altra vegada sentim a parlar dels casos del Rosselló, Bèlgica, Quebec, Galícia i Irlanda, i també del llatí, del suec, del dàlmata, del quítxua. I, amb tot, el cas català reuneix una sèrie de circumstàncies singularíssimes. La combinació de persecució recent i oficialitat actual, literatura poderosa i onades immigratòries, vincles sentimentals i Llei de Normalització, TV3 i Feria de Abril, el fan un cas únic en tot el món i per tant exclòs de la dinàmica de lleis, tendències i aproximacions.

Ignoro si d'aquí a trenta anys s'haurà expandit, s'haurà catanyolitzat, conviurà amb l'alemany o sobreviurà en condicions precàries. El futur és imprevisible. Són coneguts, en canvi, els casos de catàstrofes propiciades per la histèria que sol seguir al crit d'alarma. Davant l'ampli ventall de futurs que proposen les profecies, l'única solució sensata és que cadascú es mantingui al seu lloc. I si, finalment, ens hem d'enfonsar, fem-ho amb elegància, sense derrotismes innecessaris, buscant la bellesa fins al darrer moment. Amb l'envejable serenitat de l'orquestra del Titanic.