Les fases del xava
Ara que s'acosta l'estiu, a la Catalunya profunda es tornarà a sentir una de les paraules que s'utilitza més profusament durant les vacances: la paraula xava. Al contrari que altres termes pejoratius aplicats als habitants del Cap i Casal (camaco, pixapins, de can Fanga), la paraula xava té un origen molt distant de l'actual, i ha passat per quatre fases diferenciades abans d'arribar-hi.
En llenguatge caló català, xava significava senzillament "noi". A l'igual que xaval, prové del mot gitano xabó (femení: xabí). El terme entra amb ple honor a la literatura catalana l'any 1910, quan Juli Vallmitjana escriu La xava, --un llibre, per cert, com més va més sobrevalorat.
Per una curiosa operació metonímica, una paraula en argot passa a ser sinònim de tot l'argot. Així, en una segona fase el terme xava designa l'argot popular català parlat als anys vint als barris obrers de Barcelona. Va ser a través d'ell que algunes paraules procedents del llenguatge dels gitanos o de l'argot de la delinqüència (catipén, endinyar, mangar, pirar) es van introduir al català.
Després de la guerra, aquest parlar xava s'extingeix. Paral·lelament, als barris obrers la barreja de pressió immigratòria i de repressió lingüística provoca un retrocés qualitatiu del catala: es perden els sons vocàlics propis ("cafè" es pronuncia igual que en castellà), es neutralitzen les esses sordes i les sonores ("setze ous" sona com "set sous"), les fricatives es converteixen en africades ("xava" esdevé "txava", que és com ho escriu Joan Oliver), etc. Aquest fenomen nou, però no és designat amb una paraula nova, sinó que manté el terme xava, que en aquesta tercera fase no equival a un argot diferenciat, sinó a una degradació fonètica del català estàndard (per entendre'ns: Núnez parla xava; Laporta, no). El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans no admet altre sentit que aquest.
Paral·lelament els barcelonins més distingits, és a dir, els que no parlaven xava, comencen a utilitzar aquesta paraula com a adjectiu sinònim de "vulgar, xaró, de mal gust". Terenci Moix, barceloní militant, la fa servir tres vegades a la novel·la El dia que va morir Marilyn, sempre en boca de personatges de la burgesia ascendent: "La mama, quan s'emprenya és la dona més xava del món".
En una quarta fase, els catalanoparlants perifèrics que reben la pressió del turisme barceloní giren la paraula en contra dels invasors. Ara ja no té connotacions lingüístiques ni classistes, sinó purament geogràfiques: qualsevol conductor amb una B a la matrícula (ni que sigui de Vic o d'Arenys de Mar) s'exposa a rebre un xava a tall d'arma llancívola. Hi ha qui matisa un xic --romanalles de la tercera fase-- i reserva el gentilici a qui fa ostentació de males maneres, delicte ecològic, arrogància urbanita, etc.Hi ha, per acabar, qui està sincerament convençut que a Barcelona tothom parla xava. D'altra banda, la crisi etnolingüística del català està produint un efecte curiós: un cert percentatge de catalans de pagès tendeix últimament a considerar el parlant xava com "un dels nostres" en comptes de distanciar-se'n radicalment, com era la norma absoluta no fa tants anys.
Ben mirat, el xava no és més que un híbrid en vies d'extinció, condemnat a fondre's en el marc d'una llengua més forta. Algun dia, el vilatà que encara reparteix xaves com plantofades viatjarà a la capital i, després de parar l'orella amb atenció per les Rambles i el Passeig de Gràcia, tornarà al seu poble amb una gran notícia: a Barcelona no hi ha xaves. Voldrà dir que entrem a la cinquena fase.