núm. 34, 26-7-2004

Podrien ser mare i filla si no fos per la diferència de pigmentació. La gran mostra aquell to de cafè amb llet que atorga la freqüentació ociosa del sol. La petita, subsahariana, passeja de naixement l'enèrgic color de la xocolata belga. Jauen davant meu, autònomes i properes. La gran, en top-less, exhibeix, amb una coqueteria una mica anacrònica, un cos que intenta compensar -més que retardar- l'inici de la decadència amb totes les arts al seu abast: el pareo que amaga les estries i ressalta l'esveltesa de les cames, les metxes que disfressen els primers cabells blancs, la crema bronzejadora mil·limètricament distribuïda. Però els anys s'entesten a esborrar rodoneses: la suau corba de les natges o del panxell.

La petita és immune als estralls provocats per la llei de la gravetat. Els pits, que tot just si es dibuixen, són matusserament ocultats per un bikini taronja passat de moda. Els cabells, arrissats, els du lligats en cua de cavall, sense rastre de sofisticació. Les formes són una mica plenes, però dotades d'una tibantor que les fa agradables. Ara xiscla i xipolleja sorollosament, sense adonar-se de la mirada de reconvenció de la dona de cafè amb llet: la ignora i, sense adonar-se'n, la complementa.

L'una mostra amb prepotència el que ja no té; l'altra amaga amb timidesa el que aviat posseirà. Una és el xava: un parlar gastat, empobrit, devaluat per anys de convivència i, al capdavall, d'amistançament. L'altra alterna l'encís del swahili i el català rural: un híbrid jove i prometedor, àgil i esclatant, que encara desconeix el seu poder de seducció. Són dos mestissatges: el de tornada i el d'anada. Totes dues coincideixen en el mateix punt de bellesa imperfecta, que recorda el que ha estat o anuncia el que està a punt d'esdevenir.