núm. 37, 8-11-2004

Des dels últims mesos, la pregunta més habitual quan dos escriptors catalans es troben és “Vas a Guadalajara?”. No és una pregunta sense solta ni volta: com tothom sap, la cultura catalana és la convidada d’honor a la Fira del Llibre que comença a finals d’aquest novembre en aquesta ciutat mexicana. L’Institut Ramon Llull hi ha convidat editors, llibreters, funcionaris, consellers, expresidents, científics, filòsofs, professors, rectors, ballarines, cantants, músics, actors, càrrecs de confiança i, last and maybe least, una quarantena d’escriptors en llengua minoritzada.

Som un país petit, sembrat aquí i allà de poetes i novel·listes. No és estrany que els preparatius de la Fira de Guadalajara hagin obert una profunda esquerda en un col·lectiu comparatista de mena: en una banda, la minoria convidada; a l’altra, una majoria malhumorada o reticent. Ja fa temps que circulen unes quantes llistes: en primer lloc la dels escriptors que han confirmat el viatge, però també la dels que han rebutjat la invitació (hi ha qui ho ha fet públic amb prosopopeia i per escrit), i la dels que ja han declarat que ells no l’haurien acceptada –així, en condicional- de cap manera. “Els criteris són foscos”, addueixen.

Pocs són elegits, com va resumir el bon Mateu. Creixen les especulacions sobre els criteris amb què han estat seleccionats aquests peculiars viatgers transatlàntics. Qualitat? Comercialitat? Cosmopolitisme? Quota femenina, ideològica, territorial? Una mica de tot, segurament. No sembla negligible, en tot cas, haver donat mostra d’una certa destresa profètica a l’hora d’encunyar títols. Un dels viatgers és Quim Monzó, que l’any 1996 va publicar un llibre de contes amb el que aleshores semblava un títol enigmàtic: Guadalajara.

En les últimes setmanes s’han aguditzat els esforços diplomàtics dels escriptors que encara aspiren a visitar l’estat de Jalisco amb les despeses pagades. Fa l’efecte, però, que aquests esforços no són, a hores d’ara, gaire efectius. Els estrategs no es posen d’acord sobre quina és la millor actitud. Ja ho havia escrit Quim Monzó al conte Estratègies, inclòs al seu recull de contes més profètic: «Malament si plores i malament si rius; i si no plores ni rius, també malament».