núm. 40, 23-05-2005

Definir l’art amb paraules és un dels grans reptes de la literatura, i en particular d’aquell subgènere que limita amb la poesia i el periodisme i que s’anomena crítica d’art. A Otro cuento ruso, inclòs al recull Llamadas telefónicas, Roberto Bolaño relata la vida d’un sevillà que va combatre a la División Azul en una zona propera a Novgorod. Després d’una sèrie de peripècies que no és el moment de resumir, el noi té la desgràcia de caure presoner de les tropes russes quan duu l’uniforme d’auxiliar de les SS. Els russos el lliguen a una cadira i l’interroguen, però no tarden a adonar-se que l’abisme lingüístic és insalvable. A l’últim arriba un rus que sap alemany, però els coneixements que té el sevillà de la llengua de Goethe són molt limitats, de manera que els russos decideixen estimular la comunicació estrenyent-li i estirant-li la llengua amb unes tenalles. Davant l’onada de dolor, el sevillà reacciona cridant la paraula coño, que amb les tenalles a la boca i els nervis del moment sona kunst, és a dir, “art” en alemany. Immediatament, el rus bilingüe entén que el sevillà és un artista. Resumint: gràcies a aquesta curiosa traducció, el sevillà salva la vida i, amb el pas dels anys, acaba vivint en una porteria de Barcelona. Si li preguntéssim què és l’art, potser ens contestaria: “Un malentès que serveix per sobreviure”.