núm. 41, 10-08-2005

L’estiu és aquella època en què la gent té temps de llegir, però és també l’època en què la literatura desapareix dels diaris, engolida per festivals de música i de teatre. Doncs bé: és ara, a mitjans d’agost, quan El mel d’Émile reprèn la seva singladura amb una edició dedicada a la literatura, i més concretament a la literatura victoriana.

Tots els qui descreguin de conspiracions sistemàtiques convindran que ens trobem en una de les èpoques que han gaudit de més transparència de tota la història. Arreu d’Occident s’imposa la franquesa, la pornografia, les màquines de la veritat, la claredat més enlluernadora.

Per contrast, cada vegada desperten més interès les èpoques en què predominava l’obscuritat i el secretisme. La meva preferida és l’era victoriana (1837-1901), quan el Regne Unit va viure una conjunció d’estabilitat economicopolítica i inflexibilitat moral sense precedents, una època en què el culte al secret va prendre tal magnitud que alguns marits amagaven les seves esposes a les golfes de les mansions per poder-se casar amb joves institutrius, com ens explica Charlotte Brontë a Jane Eyre.

No fa gaire que Alba Editorial ha publicat Cuentos de amor victorianos, una antologia magníficament seleccionada i traduïda per Marta Salís. Llegint-la, aviat ens adonem que la majoria dels contes giren al voltant d’un secret. L’amor secret –que no s’entén sense l’amor prohibit– presenta una sèrie d’inconvenients morals i materials, però sens dubte és susceptible d’un gran rendiment literari. Vegem-ho.

El conte de Robert Louis Stevenson, La puerta del señor de Malétroit (1882) és pintoresc i anacrònic com una més de les mil i una nits: una noia que ha perdut “l’honor“ és obligada pel seu oncle a casar-se amb el “culpable”. S’equivoca de persona, sí, però en resulta una parella prometedora. El secret, en aquest cas, no es resol en conflicte sinó en felicitat. Però aquesta no és la norma del llibre que estem comentant.

Altres autors vinculen el secret amb la transgressió d’una manera òbvia, és a dir, a través d’activitats delictives. A Por fin se hace justicia (1858), Elizabeth Gaskell dibuixa un matrimoni llastat per un secret innoble: el pare del marit era presidiari, de manera que tot el capital familiar va ser acumulat de forma il•legal.

Wilkie Collins, a ¿Quién mató a Zebedee? (1881) narra les desventures d’un policia que descobreix que la seva dona és una criminal. Un d’aquests contes acaba bé i l’altre malament. Tant és: encara ens trobem en un nivell epidèrmic del tractament del secret.

Tot i que Mary Shelley és l’autora més primerenca de l’antologia, el seu conte La prueba d’amor (1835) és dramàtic i eficaç. El pare d’un jove enamorat pretén mesurar el seu amor: durant un any, ell i la seva enamorada no podran veure’s ni escriure’s. Si es mantenen ferms, consentirà que es casin. La prova és excessiva, que és com dir que el secret posa fi a l’amor.

Ernest Dowson, a El estatuto de las limitaciones (1895) ofereix una variació notable del mateix tema: un jove d’extracció humil viatja a Amèrica per fer diners i així poder casar-se amb la dona que estima. Sense revelar a ningú la seva obsessió, treballa i estalvia durant anys per oferir un matrimoni digne a la seva promesa... fins que és massa tard.

També Charlotte Mew desenvolupa el mateix tema a Algunas formas de amar (1901), en què la dona imposa una prova d’amor al seu pretendent que sembla impossible de mantenir i que també inclou el secret.

Henry Harland, a La flor de membrillo (1895), simplifica els termes fins a fer-los obvis: dos joves s’estimen però no s’ho confessen pel temor de no ser correspostos i, doncs, guarden per sempre la recança d’aquest amor secret que hauria pogut realitzar-se només que se l’haguessin confessat.

En altres ocasions, els amants es declaren el seu amor, però guarden el secret davant un familiar influent que impedeix la unió. Thomas Hardy, a El veto del hijo (1891) presenta una vídua enamorada que no pot legalitzar el seu amor a causa del fill. A El padre escrupuloso (1900), George Gissing plasma una situació més habitual: els amants mantenen la relació en secret davant els temors –ben fonamentats– que el pare no la beneexi.

Cuentos de amor victorianos inclou quatre peces de l’última dècada del segle XIX que mereixen una menció especial, ja que duen el secret fins al límit. A El corazón de la señorita Winchelsea (1898), H.G. Wells no basa la trama en el secret d’una acció, sinó en d’un nom, que és considerat massa horrorós per fer-se públic.

A El matrimonio del brigadier (1896), d’Arthur Conan Doyle, un home s’estima més casar-se amb una dona que no estima que no pas revelar la seva covardia. Rudyard Kipling, a Georgie Porgie (1891), plasma el drama d’una noia birmana, casada en secret amb un anglès, que més tard es casa en públic amb una compatriota.

A El cortejo de Anthony Garstin (1896), Hubert Crackanthorpe narra la història, entre sòrdida i romàntica, d’una noia embarassada que accedeix a casar-se amb un home molt més gran que ella a canvi que ell assumeixi un fill que no és seu.

La majoria d’aquests contes responen a dinàmiques socials que han desaparegut del Regne Unit i d’Europa en general. Avui dia serien impossibles d’imaginar, i per descomptat de viure. La paraula “secret”, però, només apareix al títol d’un dels contes, i poques vegades dins el text, com si el mateix nom fos víctima del concepte. Al conte més lúcid del recull, La esfinge sin secreto (1887), d’Oscar Wilde, una vídua assisteix a unes trobades misterioses amb algú que, al capdavall, no existeix: a l’era victoriana el secret havia arribat a ser tan important que si algú no en tenia se l’havia d’inventar.

(Redacció: Carla Romans)