Llegir una bona novel·la en un Catalunya Express és un plaer a l’abast de qualsevol ciutadà. Així estava jo, còmodament arrepapat al costat de la finestra, quan vaig fullejar un Catalonia Today que algú s’havia deixat al seient de davant. En un article sobre el cost dels aparcaments a Barcelona, vaig topar amb una citació de Salvador Dalí que no havia sentit en tot el centenari i que em va ressonar a les orelles durant la resta del trajecte: “Qui als quaranta anys viatja en transport públic és un fracassat”.

Per associació d’idees, els meus ulls es van desplaçar cap al llibre que reposava al meu costat i em va venir al cap una citació, potser més coneguda, de Josep Pla: “Qui als quaranta anys llegeix novel·les, és un cretí” (a casa, vaig voler confirmar aquesta darrera frase; no és als quaranta anys, sinó als trenta-cinc; i no és un cretí, sinó un primari, però en aquell moment, dalt del tren epifànic, els matisos eren irrellevants).

Resulta més assenyada l’afirmació de Don Toni a Bearn: “És natural que l’home llegeixi fins a la meitat de la seva vida, però arriba un moment en què li convé escriure”. Pla, de fet, va escriure les seves novel·les a partir dels cinquanta anys. En fi. És curiós com la ratlla dels quaranta ha inspirat tantes frases lapidàries. La vida comença als quaranta, diu un adagi. És clar que, si fos cert, resultaria que Anton Txèkhov només va viure quatre anys, Franz Kafka en va viure dos, i Arthur Rimbaud va deixar d’escriure molt abans de començar a viure.

L’any passat va morir Donald Justice, l’autor de Miami que ha passat a la història de la literatura pel brevíssim poema Men at forty: “Als quaranta un home / sap com tancar suaument / la porta de les habitacions / a les quals no ha de tornar.” Més a prop nostre, Narcís Comadira va contribuir al gènere quan va escriure, tot picant l’ullet al vell Mallarmé, al final del primer poema del recull En quarantena: “Lentament m’empareden / la carn trista i els llibres. / Als quaranta, ¿què més?”. Però el mel s’acaba, i arriba el moment d’esquivar la transcendència amb una punta d’ironia. Al capdavall, l’edat canònica també pot servir perquè Pla –aquest home que apareix a cada paràgraf– redefineixi l’intel·lectual: “Aquell home que, quan arriba als quaranta anys, la família l’ha de mantenir”.