núm. 44, 7-12-2005

La qüestió no és, com suposava erròniament el vell William, ser o no ser. La qüestió és si ser o no ser a Espanya. La resposta a aquest dilema es pot plantejar en termes econòmics, culturals, sentimentals... Ara bé, hi ha un aspecte que no es pot desestimar: la comoditat. Es tracta de sentir-s’hi còmode.

Per exemple, si llegint les desenes i desenes d’articles dels suplements literaris dels diaris de Madrid resulta que costa Déu i ajuda trobar una sola referència a la literatura catalana, resulta difícil sentir-s’hi còmode. La pregunta, llavors, pot ser: “Si no hi sóc, per què m’hi volen?” O bé: “Si no hi sóc, per què hi vull ser?”

O, al contrari: si un editor de Madrid decidís traduir generosament autors catalans i dedicar-los una certa publicitat, llavors un podria pensar: “Ep, això em fa gràcia”. Mentre en l’imaginari col·lectiu l’Estat espanyol continuï equivalent a la nació castellana, els que no tenim el castellà com a llengua materna difícilment ens hi sentirem a gust.

Tot això em venia al cap repassant un bestseller de culte com és l’última edició (1999) de l’Ortografía oficial de la Real Academia Española. A l’apartat dedicat a la lletra C, els acadèmics inclouen una observació històrica sobre la ce trencada (cedilla). En una nota al peu, expliquen que aquesta grafia, obsoleta en castellà, encara s’usa en altres llengües. Els exemples són Eça de Queiroz i garçon, és a dir, el portuguès i el francès. ¿Hauria costat molt, per exemple, recordar que hi ha una altra llengua que, dins les fronteres de l’Estat constitucional, utilitza aquesta grafia? Ja veieu que em conformo amb poca cosa: amb una nota a peu de pàgina.

Però la lectura de l’Ortografía encara m’ha donat més sorpreses. A la pàgina 62, paràgraf 5.2.8, dedicat a precisar l’ús de la coma darrere de determinats modificadors oracionals, he trobat una frase que mostra fins a qui punt la RAE no es limita a netejar, fixar i donar esplendor, sinó que intervé, de manera visionària o profètica, en el debat polític d’actualitat. Diu així: “No obstante, es necesario reformar el estatuto”.

La frase citada forma part d’un grup de tres que, llegides de manera consecutiva, es transformen en un fragment de diàleg. Fa l’efecte que es tracta d’una conversa mantinguda entre dues persones amb un cert poder de decisió als cenacles polítics. Vegem-ne la sèrie completa: “Por consiguiente, no vamos a tomar ninguna resolución precipitada”. “No obstante, es necesario reformar el estatuto”. “Efectivamente, tienes razón”. Aquí m’hauria conformat amb una frase com ara: “¿Estás realmente seguro?”, que donés fe d’una pluralitat ara per ara escamotejada.