núm. 45, gener 2006

En l'àmbit de la crítica política, es freqüent utilitzar l'expressió "la llei de la jungla" per designar la manca de regles, sigui del sistema polític o del sistema econòmic: en el benentès que a la jungla no hi ha lleis. El llibre de la jungla, de Rudyard Kipling, però, mostra un bon nombre de preceptes d'obligat compliment: no es pot canviar de territori sense avisar, un llop pot separar-se de la bandada quan s'aparella, etc. Aquests preceptes incideixen especialment en les diferents modalitats d' ingrés, sortida i expulsió de la bandada, és a dir, de la societat.

El tigre Shere-Kan i els micos són personatges negatius, asocials, perquè viuen al marge de la llei de la jungla. En canvi els llops, que s' anomenen a si mateixos "el poble lliure", es caracteritzen per respectar-la d'una manera exquisida. Precisament quan sobrevé l'anarquia i cada llop es capté al seu gust (l'anarquia, el capitalisme salvatge, etcètera), els que hi perden més són els mateixos llops. És per això que, al capítol quart, es volen reconciliar amb el seu antic líder, el savi Akela, tot dient-li: "Ens sap molt de greu de viure sense llei i volem tornar a ser el poble lliure".

La superioritat de la llei de la jungla queda patent quan, al final del llibre, Mowgli és expulsat de la societat humana amb mentides i males arts: exactament a l'inrevés que a la pel·lícula de Walt Disney, que acaba amb l'entrada del nen a l'aldea. Els polítics, els executius, els jutges -i els humans en general- farien bé de llegir El llibre de la jungla. Hi descobririen una bella defensa de la convivència, és a dir, de l'educació. Com diu Mowgli quan pretén passar de la societat dels animals a la de les persones: "Fet i fet, si sóc home, home hauré de tornar-me".