núm. 46, febrer 2006

Si algú creu que la literatura no és important, que es fiqui la mà a la butxaca: en la majoria dels casos en traurà la cara de Cervantes. Quan es va implantar l’euro, es va decidir que totes les monedes europees tindrien una cara comuna i una de triada per cada Estat. És alliçonador fixar-se en quins símbols ha triat cada Estat membre per representar-se a si mateix.

En el cas espanyol, les monedes més valuoses representen l’efígie de Joan Carles I. Les altres monarquies europees ocupen totes les cares disponibles: s’entén que el rei o la reina és el que millor simbolitza l’estat. A les monedes espanyoles, en canvi, el Borbó de torn comparteix protagonisme amb la façana de l’Obradoiro i amb Miguel de Cervantes. Què és Espanya, doncs? Corona, literatura i arquitectura. O, si ho preferiu, un cap, una llengua, una religió. Espanya és monàrquica, castellana i catòlica: com als temps de Felip V o Ferran VII.

A part de Cervantes, ¿hi ha gaires escriptors a les monedes de la zona euro? Només dos. Itàlia va triar Dante Alighieri, que no és només un gran escriptor, sinó que va dignificar i unificar les diferents parles d’Itàlia. També Grècia té un escriptor a les monedes, que no és Homer, sinó Rigas Velestinlis-Fereos, poeta però sobretot patriota que morir estrangulat pels turcs l’any 1790.

Ni Horaci, ni Goethe, ni Proust, ni Joyce no han estat seleccionats. En el cas espanyol, fa l’efecte que l’Estat vol aprofitar la indiscutible potència de Cervantes per seduir els més reticents. Ara que ha passat l’any del Quixot, ja podem certificar que no solament hem sofert un bombardeig d’anàlisis literàries, sinó també d’arengues patriòtiques, d’autoelogis indiscriminats al col•lectiu de centenars de milions de persones que comparteixen una sola llengua per damunt de nacionalismes excloents, política de campanar i provincianismes en general. És el fetitx de la “llengua comuna”, tan esbombat per l’ABC.

No hi fa res suggerir que el Quixot seria inconcebible sense el Tirant lo Blanc. Ni tampoc recordar que, al capítol sis del Quixot, el Tirant se salva de la crema. Certament, Mario Vargas Llosa sosté que el Tirant és un llibre grandiós. Per afirmar, tot seguit: “Lástima que fue escrito en catalán”. Potser per això l’efígie de Joanot Martorell no la trobareu a cap butxaca.