núm. 47 (1/3), març 2006

El perill dels clubs de lectura

Els clubs de lectura són un invent anglosaxó, ben legítim, per vendre llibres. Les editorials i les llibreries van tenir la pensada d’organitzar –juntes o per separat– sessions de comentari col•lectiu per fer bullir l’olla. Als Estats Units és habitual trobar clubs on es llegeixen llibres d’una determinada editorial, sovint oferts amb descomptes notables, amb els logotips dels patrocinadors situats en un lloc ben visible.

Doncs bé: què ha passat al nostre país? Doncs que, mentre els editors i els llibreters invertien els excedents d’energia a queixar-se amargament de les dures condicions en què malviuen –o, darrerament, a llançar-se els llibres pel cap arran de la cooperativa Abacus–, se’ls han avançat les biblioteques públiques, que organitzen clubs de lectura a partir del servei de préstec interbibliotecari.

(Un parèntesi: sovint em pregunto quin sector econòmic sobreviuria si els usuaris poguessin fer servir els seus béns de consum de franc. Al contrari d’altres productes, fa l’efecte que els llibres sorgeixin per generació espontània, sense que ningú s’hagi de guanyar la vida escrivint-los, editant-los o venent-los. És com si els escriptors, els editors i els llibreters fossin uns éssers al•lèrgics a la professionalitat, uns individus anòmals que treballessin per vanitat, per avorriment o per esperit de servei.)

Potser d’aquí a uns anys algun estudi demostrarà que els clubs de lectura organitzats per les biblioteques catalanes han fet baixar les vendes de llibres. Potser d’aquí a uns anys descobrirem que tots aquests clubs que, amb les millors intencions del món, inoculen la idea que comprar llibres és accessori o irrellevant, hauran aconseguit que no quedi ni un sol escriptor –o llibreter, o editor– que no sigui un voluntarista de pedra picada, o sigui, algú que treballa en un institut o en una sucursal bancària i que destina amorosament al seu hobby les hores sagrades del diumenge a la tarda.

Perquè el dia que amb una trentena de llibres polsegosos n’hi haurà prou per satisfer les demandes de tots els lectors del país, convenientment agrupats en els clubs de les biblioteques, llavors haurà mort la literatura entesa com a ofici. I sí, llavors podrem dir que la culpa va ser dels editors i dels llibreters, mandrosos i entotsolats –o bé agressius i boicotaires–, que van deixar els clubs en mans de bibliotecàries diligents, però el que hi sortirà perdent serà el lector.