núm. 47 (3/3), març 2006

Més enllà de contubernis

Certament les llibreries, les editorials i les universitats no fan el que en bona llei els correspondria. Avui tancarem aquesta sèrie comparatista -i, doncs, més aviat depriment- amb les mancances literàries de les fundacions en general, i de “la Caixa” en particular.

Quan “la Caixa” es va treure del damunt les biblioteques que tenia escampades per tot el país, tot posant en un mal pas els ajuntaments (que es gasten el pressupost en piscines i polisportius), potser algú va pensar que aquells diners que ja no s’invertien en biblioteques es redestinarien al món llibresc. Doncs no: el que és cool, telegènic i contemporani són les arts plàstiques, la ciència, la mediateca, l’arquitectura i el medi ambient: el CaixaForum i el CosmoCaixa estan dissenyats perquè els reporters fotogràfics s’hi llueixin en les imatges d’inauguracions que es publiquen a mitja pàgina a la premsa de l‘endemà. En canvi el món de les lletres és una cosa casposa, que no llueix, sinó que fa mal efecte i pudor de resclosit.

Quan els mestretites liberaloides repeteixen que la literatura catalana està molt subvencionada, no només obliden les beques i ajuts a la creació d’autonomies com l’andalusa, o la generosa política de l’Instituto Cervantes, sinó l’ampli entramat d’ajudes que reben els escriptors de literatures tan poc minoritzades com l’anglesa. Al nostre país no hi ha res semblant a les fundacions privades, les residències per a escriptors o les entitats filantròpiques com la Corporation of Yaddo. A l’hora de promocionar la creació literària, la primera caixa d’estalvis d’Europa mira cap a una altra banda, i encara sort de Caixa Sabadell o de Sa Nostra, de la Fundació Valvi o la del Barça, molt més sensibilitzades en aquest aspecte.

No es pot descartar l’existència de contubernis, conspiracions i governs en l’ombra. Potser estem perseguits, reprimits o anihilats, però gran part del que succeeix en la literatura catalana ens ho hem guanyat nosaltres mateixos a pols, en un exercici de constància sense precedents. Més sovint que no ens sembla, resulta que tenim exactament el que ens mereixem.