núm. 52, juliol 2006

Digue'm com desqualifiques i et diré com ets. Quan un crític literari utilitza com a arma llancívola un concepte tan estireganyós com el "provincianisme", no hi ha dubte possible: es tracta d'un contemporani de primer ordre. Si l'escenari d'una obra serveix per jutjar-ne la qualitat, ja ens podem anar desfent d'autors provincians com ara Faulkner, Bassani, Txèkhov, Cervantes, Lampedusa, Mark Twain, les germanes Brönte, García Márquez, Horaci...

En aquest tombant de segle, l'únic escenari digne és la gran ciutat. Si novel·les la teva infantesa o joventut a l'East End o al Raval, estàs al dia. Si has tingut la desgràcia de créixer fora d'una gran urbs, la teva obra està condemnada al fracàs per provinciana. Semblantment ocorre amb les llengües: si la teva llengua materna té un Estat al darrere i milions de ciutadans en diferents continents, endavant. Si la teva mare va cometre l' error de parlar-te en una llengua de segon ordre, llavors, noi, ho sento però ets un provincià de cap a peus, per no dir un nacionalista exacerbat o alguna cosa pitjor. El millor que pots fer perquè et perdonin aquest pecat original és situar la teva novel·la en una capital europea o, encara millor, a l'Havana oa Brooklyn, els escenaris de moda entre els mandarins de la globalització literària.

Fa disset anys, José Carlos Llop escrivia en un diari perifèric: "La provincia -lo provincial, que no lo provinciano- es la patria del escritor, pues su misma literatura no es más que un entender la rutina como la obligación de explicar esa provincia apartada que es su vida." L'article estava dedicat a Miguel Villalonga, el germà de Llorenç Villalonga que escrivia en castellà. Si escriure ja és un signe de decadència, i emmarcar els llibres fora del mainstream urbà resulta poc menys que anacrònic, tingueu almenys el bon gust de triar una llengua central.