Un pagès a l'FNAC
Tan bon punt arriba a Barcelona, el pagès fa tres constatacions importants. En primer lloc, que a Barcelona hi ha molta gent. Ja ho sap d'altres vegades, però no el deixa de sorprendre la magnitud de la gentada. En segon lloc, totes les dones (excepte les indigents) parlen per telèfon mòbil mentre esperen que el semàfor de vianants es posi verd. En tercer lloc, tothom camina en la mateixa direcció: cap a aquella zona que els aborígens anomenen, genèricament, "el centre". Un cop allà, el pagès entra en un edifici anomenat FNAC.
L'FNAC és un dels temples on els aborígens celebren un ritual d'iniciació i consolidació social anomenat "consum". En surten traginant unes bosses de color de gos com fuig, on prèviament s'hi han introduit, després de la magnetització d'una targeta personalitzada, diversos productes audiovisuals (el pagès, que va de tant en tant a l'FNAC, paga en efectiu: les caixeres el miren com si fes una vulgaritat). A l'atri del temple, els aborígens agafen forces abans o després del ritual, per regla general en forma de cafè i pasta. El pagès s'encamina cap a l'escala mecànica, disposat a integrar-se en la cua del cerimonial, però els seus ulls topen amb la foto d'una dona vella, emmarcada a la paret, que li xucla la mirada. De seguida descobreix que la imatge forma part d'una sèrie: les fotografies, penjades en semicercle, van ser fetes als Estats Units, a la dècada dels anys trenta, per una dona que es deia Dorothea Lange: sequera, immigració i misèria. Els rostres magres, arrugats de treball i de gana, impressionen el pagès. Sobre un paisatge de terra erma i de cotxes carregats d'equipatge, les cares mostren resignació i fatiga. Els nens fan ulls de vell. La paraula és "depressió".
El pagès no entén com és que algú ha organitzat una exposició tan depriment en el temple de la compulsió. Ironia? Provocació? Error? Quan els clients baixen carregats per les escales mecàniques, una vegada despesos els excedents de la setmana, topen amb la misèria retallada en blanc i negre sota el sol d'Oklahoma. Els dediquen una mirada buida, les mans plenes de bosses (l'FNAC és tan sols una de les etapes del circuit) i surten.
L'exposició és circular. Per què? Doncs perquè al costat de les escales mecàniques hi ha un espai també circular, al qual s'accedeix per unes cortines. Què hi deu haver? El pagès aparta les cortines (gruixudes, fosques, de cinema de barriada) i topa amb un acte social. Tot de gent, dreta i asseguda, escolta les paraules d'uns éssers humans asseguts al darrere d'una taula. Com que els éssers asseguts són tres o quatre, es deu tractar de la presentació d'un llibre. Qui parla sembla una dona. No, de fet sembla un home. En realitat, es diria que és un home disfressat de dona: un transvestit, un transsexual, un transgènic. El pagès ha vist dragqueens a la televisió, però trobar-ne un oficiant d'intel·lectual el sobta (els transvestits han cremat totes les etapes: persecució, tolerància, respecte, veneració). Tanca les cortines i surt al carrer. Consumisme, misèria, transsexualitat. Algun dia un filòsof francès relacionarà (si és que ja no ho ha fet) aquests termes en un llibre breu i brillant, amb repercussió immediata als cercles acadèmics de Yale.
El pagès camina Rambla de Catalunya amunt. No entra mai en cap exposició de manera voluntària (no s'exposa, diria, si em passéssiu el mot), però ara recorda que, en una altra ocasió, va topar amb una sèrie de fotografies de Sebastiao Salgado, també al FNAC: Salgado i Lange són dos dels artistes que més han treballat la tecnologia fotogràfica de l'aclaparament. Però les fotografies de l'FNAC són tan sols decoració, una escopinada ritual. Tampoc no és tan estrany. Ja fa anys que els artistes van ser substituits pels filòsofs, els filòsofs van ser substituits pels escriptors, els escriptors pels arquitectes, els arquitectes pels perruquers, els perruquers pels cuiners, i els cuiners, últimament, per dragqueens. El cercle s'ha tancat. Ara el pagès entra en una botiga a comprar un regal per a la seva filla (una sofisticada maquineta de fer punxa, en forma de flor que giravolta a la manera d'un ventilador). Mentre bada per la botiga, s'adona que al fons hi ha una sala d'exposicions. Inevitable fixar-s´hi: un tal Hurtuna, dibuixant de soldats de cares esborrades, malenconioses. Aprofitava, llapis, bolígrafs, i reciclava paper (eren temps de guerra). Molts dels quadres duen un punt vermell. Un dels que ningú ha comprat mostra un grup de soldats descansant; n'hi ha un d'assegut que llegeix un llibre. El dibuix es titula Rereguarda. El pagès paga la maquineta de fer punxa, camina de pressa cap a l'estació, agafa el primer tren i se'n torna a la plana.