Mantenint l'esperit inicial d'El mel d'Émile, incloem un text pensat expressament per ser-hi publicat.

Literatura grupuscular

-¿Sí?
-¿Vicenç Pagès?
-Jo mateix.
-Em dic X. Truco de Catalunya Ràdio. Estem preparant un debat sobre el futur de la literatura catalana ¿Com el veus?
-Malament.
-Perfecte. ¿Vols venir a defensar aquesta postura a l'espai Cara a cara?

Quan vaig sortir de l'emissora, el 26 de novembre al vespre, va resultar que el desnivell entre el que havia de dir i el que vaig poder dir va ser tan descomunal que he escrit aquest mel per emplenar-lo d'alguna manera.

En efecte: quan el debat sobre el futur de la literatura catalana arriba a un programa generalista d'una emissora de la Generalitat és que la situació és poc menys que agònica. Paradoxalment, però, la qualitat de la literatura catalana actual és, probablement, més alta que la del segle vint. La llàstima és que es tracta d'una qualitat aillada, que la societat no segueix i que, per tant, no valora ni, encara menys, aprecia. Però, ¿què entenc, en aquest context, per societat? Doncs un monstre amb vuit potes:

Primera. Tan sols una minoria dels llibres que es venen al país -o, si voleu, tan sols una minoria dels llibres que es troben a les zones de venda- són en català. És simptomàtic que, tants anys després de les catacumbes i de les heroicitats, ens hi haguem acostumat i ho considerem un fenomen natural.

Segona. La premsa escrita és un factor de descatalanització creixent (vegeu El mel d'Émile, núm. 21) en la mesura que tendeix al que podríem anomenar "diglòssia econòmica": ja fa temps que Ernest Lluch va fer notar que si escrivia "mesa" cobrava quatre vegades més que si escrivia "taula". Per la mateixa regla de tres, comença a prendre cos la idea que escrivint els llibres directament en castellà, sense esperar la traducció, es guanya temps i diners. El següent pas serà prescindir de la traducció al català. Certament, la literatura catalana es pot permetre el luxe de "perdre" alguna autora de literatura rosa, però el precedent ja hi és.

Tercera. Als mitjans de comunicació tan sols hi apareix l'escriptor quan es mor o quan guanya un premi econòmicament rellevant (com més elevada és la dotació, més s'abusa de l'epítet "prestigiós"). ¿Tan poca-solta seria que els periòdics oferissin ficció remunerada? Mentrestant, l'única emissora que assumeix la paraula "cultura" -la mateixa que disposa de l'únic espai diari sobre literatura: Fum d'estampa- és qüestionada dia sí, dia també, amb criteris d'audiència.

Quarta. La televisió, en concret, ha renunciat a la literatura. És aviat per dir si això és una mala notícia, però en tot cas resulta innegable que la desaparició dels llibres a la petita pantalla contribueix a la desaparició dels llibres en l'imaginari col·lectiu. Als televidents no els queda ni el càrrec de consciència de recórrer al zàping quan visualitzen llibres o escriptors: senzillament no en veuen.

Cinquena. La crítica... ¿quina crítica? Bromes a part, seria injust mantenir que la crítica és intrínsecament perversa, com també ho seria sostenir que actua sempre de bona fe. Amb el pas del temps s'observa que els suplements literaris tendeixen a una certa homegeneització de criteris: un pretén que tots els escriptors combreguin amb l'imperatiu de realisme urbà que el mateix crític proposa com a paradigma únic, un altre deixa genèricament pels núvols els llibres d'una determinada editorial, un tercer ha format una endocapelleta on els crítics/escriptors s'interelogien en cascada, etc. Tot i les excepcions, que hi són, els lectors es mereixerien un sistema crític que deixés les coses al seu lloc: sense rutines, sense lobbies i sense messianismes.

Sisena. La Universitat continua creient que el millor autor és l'autor mort. "Falta perspectiva per estudiar les obres en curs", addueixen els professors. Els autors vius presents en debats, taules rodones i màsters de les universitats són una minoria, i no sempre selecta, ja que els criteris mediàtics tendeixen a substituir els de qualitat. De tant en tant, quan l'escriptor ha accedit a la categoria de famós i les caixeres dels supermercats li demanen autògrafs, se'l fa honoris causa i avall.

Setena. El poder convergent ha decidit que l'únic que compta és el teatre. Si es tracta d'edificar sales, auditoris, temples o complexos faraònics, no ve d'un pam, però encara estem esperant una senzilleta Casa de l'Escriptor. En tot cas, ja sabem de fa temps que la cultura -i, posats a dir, la llengua- és més un fetitx que una prioritat política.

Vuitena. L'anomenada societat civil no supleix aquestes mancances. Un botó: són escassíssimes les beques privades com les que han fet possible l'alliberament i, a mig termini, la professionalització de tants escriptors nord-americans.

Conclusió: la literatura està desapareixent de la societat.

Citar-se és detestable, però en aquest cas pot ser útil per ressaltar una determinada tendència. Em refereixo a un text publicat fa deu anys a l'enyorada revista 1991: "En medis literaris el bluf no és tant una certesa com un estat d'ànim: una sospita de distorsió, de décalage profund i inamovible. Més d'un implicat reconeix en petit comitè certa fatiga simulatòria: comença a sortir el cansament d'anys fent veure que la cosa funciona". I, més endavant: "Per tot això, sembla que el bluf actual (tot i el fre del boom) du indefectiblement a un crac". Doncs bé: ja hi som.

En el rock català estem vivint la moda de les dissolucions. Tanmateix, els músics organitzen un concert final i s'acomiaden de tothom amb un cert rebombori. Els escriptors que deixen d'escriure ho fan sense tanta faramalla. La nòmina d'autors que van rebre bones crítiques en els primers llibres i que fa temps que no publiquen cap novetat és interminable. Altrament, resulta simptomàtic el cas de Biel Galmés, que ha hagut de desaparèixer perquè tothom reconegués que era un bon escriptor. Lentament es produeix una dicotomia estable: d'una banda, els escriptors professionals, que viuen de publicar articles en castellà; de l'altra els amateurs (que treballen en instituts i caixes d'estalvis), que tendeixen de manera natural a l'extinció per manca de feedback (del tercer grup, escàs però notable, format pels que utilitzen els seus llibres com a graons del poder públic, en parlarem un altre dia).

L'escenari moral de la literatura catalana és cada vegada més semblant al dels grupuscles radicals: d'una banda, hi ha un reduit nombre de "alliberats" dotats d'uns privilegis mínims però sempre discutits i, al capdavall, envejats; de l'altra, els militants de base -immersos en una societat que ni els entén ni els respecta- pateixen una crisi de voluntarisme. Com més reduit és el nombre d'aquests militants -com més petita és la quota de poder-, més aferrissades són les intrigues, les oposicions i els corrents d'opinió, i amb més intolerància es viuen les desviacions i les baixes -exactament en termes de "traició". En aquestes condicions, la supervivència del grup és precària.

Però som a cap d'any i el calendari demana esperances. Buscant, buscant, he trobat exactament tres motius per ser optimistes:

1. Internet: per quantitat i per qualitat, els webs sobre literatura catalana fan possible una certa esperança.

2. Un optimista es qui creu que les coses podrien anar pitjor. Un pessimista és qui creu que les coses podrien anar molt pitjor.

3. Hi ha la postura del jardiner, entre fatalista i esperançadora, és a dir, zen: "Si sabés que demà s'acaba el món, jo continuaria regant les meves flors".